La Catalunya Central va superar l'any passat els 1.000 desnonaments per primera vegada des del 2013. Un lustre després, els efectes de la crisi que va suposar un daltabaix en les condicions habitacionals d'una bona part de la població continuen vigents i són encara dolorosos. Més: Catalunya ha estat el primer trimestre de l'any la comunitat de l'Estat amb més desallotjaments. Més d'una cinquena part de tots els que tenen lloc al conjunt de l'Estat són al Principat. Dades que haurien de convertir-se en esquers socials per dissenyar noves polítiques que afrontin el que són problemes reals, massa reals, d'una part de la població que no és la que més crida ni la que més es manifesta. Prou feina té qui té veritables problemes per buscar-se'n de nous. Amb tot, les negociacions per constituir alcaldies que s'estan duent a terme a tot el país en les darreres setmanes no duen en el seu prefaci, pintades en lletres fosforescents, qüestions de tan extrema necessitat. La decisió de qui serà alcalde no depèn, en bona part dels casos, de les dificultats per accedir o mantenir l'habitatge, posem per cas, sinó de la dificultat d'accedir o mantenir un determinat discurs polític. Això és així en general; a Catalunya, però, la capacitat de concertació està condicionada per un anorreador enfrontament de nacionalismes que impossibilita agafar els problemes per les banyes. I així anem.
