Escoltant, dimecres passat, els al·legats finals dels processats en la causa penal que s'ha vist al Tribunal Suprem, cridava l'atenció la insistència dels líders independentistes en una idea central: la sentència és una magnífica, potser una única, oportunitat de retornar el greu conflicte entre Catalunya i Espanya a la via política, d'on mai no hauria d'haver sortit. Amb accents diferents, d'acord amb el tarannà de cadascú i sospesant naturalment les seves paraules, els processats invitaven els jutges a utilitzar el poder que tenen a les mans per obrir una porta d'esperança en la resolució d'aquesta crisi. Una crisi que, més enllà de com la vivim els catalans, ha trencat totes les costures d'un Estat que ha resultat històricament fallit i que té una escassa i precària tradició democràtica. Tornar a la política aquest debat obert pel nostre procés permetria evitar que la sentència judicial, lluny d'arreglar les coses, signifiqués per a tots els espanyols un altre pas enrere en el respecte a la dissidència, a la desobediència civil, a la llibertat d'expressió i als drets fonamentals.
La idea era oportuna, no sols perquè així convé a uns processats que ja arrosseguen tants dies de presó preventiva, sinó perquè aquest ha estat l'element principal de l'enverinament del conflicte. Davant un problema d'ordre polític, davant la revolta d'una part del territori per l'acumulació de greuges que s'arrosseguen des de fa segles, i ara concretament des de la darrera dècada, la resposta de l'Estat espanyol ha estat aquella que l'ha distingida vergonyosament en el passat: mà dura, «mando y ordeno», «garrotazo y tente tieso», guàrdia civil, porres i, finalment, presons, tribunals i jutges.
Tenen raó, els processats independentistes, en la seva invitació al tribunal. I tanmateix... Qui els estava escoltant al seu davant no són precisament els representants d'un poder independent, educats en l'estricte rigor i l'exquisida delicadesa de l'escola judicial dels països europeus amb tradició democràtica. No són uns jutges molestos davant la contínua intromissió de l'executiu en la seva feina. Són, en molts casos, unes persones filles i hereves del franquisme, al qual molts familiars, amics i coneguts seus van servir amb total entrega i submissió. Com tothom sap, en els anys de la transició no va haver-hi el trencament necessari en la justícia espanyola heretada de la dictadura, sinó una línia natural de successió i continuïtat que ha marcat les noves generacions de jutges, que han tingut i tenen tot sovint una determinada ideologia política que els ha ajudat en la seva carrera. Han arribat on són, no pas per vies de mèrits inatacables, sinó massa vegades a través de procediments considerats com a arbitraris i tortuosos, intervinguts tot sovint per la influència del poder polític i per l'herència familiar de l'antic règim.
Aquests són els jutges que han de dictar la sentència. No estan incòmodes per un encàr-rec que no els corresponia a ells. Al contrari: segur que la majoria està encantada de poder intervenir amb gran protagonisme en el conflicte més greu de la història espanyola recent. Aspiren a escarmentar una dissidència política intolerable i a prestar un servei agraït a la sagrada unitat de la pàtria, una causa que està per damunt de la democràcia, dels drets fonamentals, del codi penal i de la justícia. Així s'ha vist en totes les múltiples resolucions que han anat prenent al llarg d'aquests mesos, en les que prenen cada dia, en la manera com han conduït el judici. Només els tenalla parcialment el desprestigi d'una hipotètica rebolcada dels tribunals europeus, però aquestes resolucions trigaran a arribar uns quants anys, quan els avui jutjats ja s'hauran podrit a les presons. Mentrestant, l'Espanya de «la hiel recocida y gualda» de què parlava Unamuno ja els haurà agraït els seus serveis.
