El pas de l'escola a l'institut és un dels més transcendentals en les curtes trajectòries vitals de poc més d'una dècada. Nens i nenes deixen la seguretat d'uns estudis en què han avançat amb un grup conegut de mestres, amb una metodologia experimentada des de fa cursos i amb matèries que avancen a un ritme assumible; un sistema que prioritza l'aprenentatge vital per sobre de la selecció natural (o no tant) del talent. A més, els estudiants de sisè abandonen l'entorn en el qual s'han fet persones, deixen enrere els racons on han travat amistats que, en alguns casos, duraran tota la vida i s'aboquen a nous espais, nous companys i continguts més densos que trobaran als instituts. On, per descomptat, seran els més menuts, els nous, els que gairebé tot ho desconeixen del pas a l'adolescència i la vida adulta. Per això no són estranyes les llàgrimes, la inquietud i la tristesa amb què els alumnes, en un brot d'emotivitat col·lectiva com no havien viscut mai en les seves vides, s'acomiaden (el darrer dia del darrer curs de la seva educació primària) de l'espai físic, dels seus companys, de la seva infantesa. I per això canten a ple pulmó, espatlla amb espatlla, la cançó que la generositat d'un pare i la intensitat amb què l'assumeix aquesta generació deixen com a llegat a l'escola. I al Puigberenguer ressona una nit de dissabte: «Ehhh! Jo vinc de l'escola, m'ho passo molt bé...».
