Els presos independentistes, amb un retard de catorze dies, ja són en presons catalanes, no pas per cap concessió graciosa de cap tribunal ni de cap govern, sinó perquè la legislació penitenciària així ho assenyala. És evident que trobar-se més a prop de casa, en un entorn més amable i sota dependència del govern català, és un alleujament per als mateixos empresonats i per a les seves famílies. Tanmateix, crida poderosament l'atenció la manera com han estat conduïts a Catalunya, sense que ens sigui possible conèixer les raons del procediment que han seguit les autoritats penitenciàries i policials espanyoles. Només ens podem referir al que hem vist i conegut.
Per començar, les dones han estat traslladades d'una sola tirada, cosa perfectament factible en un sol dia si considerem els quilòmetres que ens separen de Madrid. Però els homes, no: els homes han hagut de passar tres jornades i dues nits voltant per Espanya, i en quatre dies hauran tingut la rara fortuna de poder dormir en quatre centres diferents, en condicions, horaris i règims diferents. Per què? No se n'han donat raons. La distància era la mateixa, certament.
Avancem una teoria benèvola, amable. L'autobús en què els condueixen és tan inhumà i tan sinistre que els han volgut estalviar el tràngol de passar-hi sis o set hores en un mateix dia. Recordem-ho: aquest autocar tan modern de la Guàrdia Civil conté catorze cel·les que en fan una presó amb rodes, amb uns habitacles unipersonals de seient rígid que fan 90 cm per 100 de base i 1,60 cm d'altura: són aproximadament com un lavabo d'avió, amb una finestreta no practicable. Vistes les condicions del trasllat, propi de criminals d'alta seguretat, les autoritats judicials espanyoles han tingut la delicadesa de fer-los més curt el trajecte.
Tanmateix, a manca d'explicacions, hi ha una altra versió més malèvola, més mal intencionada: el que es tractava era d'allargar el viatge, com un acte més d'escarment i de càstig, amb dues nits en presons, cel·les i llits diferents, de manera que l'arribada a la presó catalana -que potser és considerada un bàlsam excessiu per a reus de rebel·lió i de sedició- es faci esperar uns quants dies.
Les interpretacions són lliures, és clar. El president i el govern català ho han considerat una indecència, una altra mostra de crueltat innecessària i gratuïta. Però aquest president i aquest govern són independentistes i per tant ja se sap que troben malament tot el que fan els polítics, els jutges i els policies espanyols. ¿En quina de les dues versions, l'«amable» o la «malèvola», deuen creure els qui no són sobiranistes, els qui no volen cap referèndum, els qui són partidaris del 155 i els equidistants, és a dir, els qui tenen la sort de veure les coses sense la passió que enterboleix la mirada? ¿Deuen considerar que és normal que uns presos polítics viatgin en aquestes condicions i triguin tres dies i dues nits per arribar a Catalu-nya?
A fora dels centres penitenciaris de destinació, gent amb banderes estelades i crits de suport esperaven l'arribada dels presos. Ho feien per l'alegria de tenir-los més a prop de casa i, tal vegada, per rescabalar-los del tractament que han rebut d'ençà que els van engarjolar. Segur que la rebuda haurà reconfortat aquests homes i dones que ara esperaran, encara en una presó preventiva que no té fi per a ells -i que sí que en va tenir per als violadors de «la manada»-, una sentència que tothom preveu com a dura i exemplificant.
Tot normal, doncs, a l'Espa-nya de 2019: l'autocar i els tres dies de viatge.
