La setmana passada, sota el títol «Episodis nacionals», exposava tres fets rellevants en el conflicte Espanya-Catalunya, que tenien un denominador comú: la improvisació, el desconeixement de la realitat interna i externa del país, una certa frivolitat a l'hora d'emprendre accions i decisions, i el consegüent fracàs dels objectius plantejats. Es tractava dels «Fets de Prats de Molló» (1926), els «Fets del 6 d'octubre» (1934) i finalment els «Fets del procés» (2017).
Per a alguns, el procés encara no ha acabat, perquè no volen reconèixer el fracàs, però la realitat s'anirà imposant, a mesura que passin els mesos i, sobretot, es vagin coneixent les conseqüències de les accions dutes a terme. Hi ha hagut grans dosis de prepotència, menysteniment del poder d'un Estat, desconeixement de la realitat de la UE i de les posicions de les potències mundials, i creença de poder actuar de qualsevol manera, sota la simple invocació de la paraula «democràcia». Democràcia a conveniència, no segons les normes establertes per l'estat de dret.
Tantes accions i actuacions fora de lloc havien d'acabar malament. De fet, els protagonistes no poden al·legar desconeixement de les conseqüències dels seus actes, perquè varen estar avisats, en tot lloc i moment, per lletrats del més alt nivell, del Parlament de Catalunya, del Govern de la Generalitat, i per òrgans de tant prestigi i pluralitat com és la Comissió Jurídica Assessora (una mena de tribunal constitucional català), formada per quinze juristes de gran prestigi, encarregats d'assessorar i emetre dictàmens sobre els temes més rellevants. Tant ells, per unanimitat, com els altres, varen deixar clares les diverses il·legalitats que els processistes estaven cometent, de manera que, ara, ningú pot al·legar ignorància.
Encara més, el mateix Tribunal Constitucional va avisar, reiteradament, sobre les vulneracions de drets fonamentals que es produirien si la mesa del Parlament i el Govern català tiraven endavant les sessions del 6 i 7 de setembre del 2017. Sorprenen ara algunes declaracions fetes, davant el TS, respecte a temes que varen ser ignorats i vulnerats en aquella sessió. I més greus haurien estat en el cas d'haver tirat endavant els acords presos, amb lleis (de desconnexió) que vulneraven Estatut i Constitució.
Sabut tot això, i comprovat el grau de fugida endavant dels protagonistes del procés, no deixa de ser sorprenent la declaració de «ho tornarem a fer», pronunciada davant dels membres del tribunal. Si algú es podia posar les mans al cap, per una afirmació tan extemporània com aquesta, segur que ho va fer. Si en comptes de reconèixer els errors comesos, i prometre el compliment de la legalitat, el que es pretén és tornar-la a vulnerar, es donen tots els arguments al tribunal per pensar que no han entès la gravetat dels fets comesos.
Però és fàcil fer afirmacions verbals i ser grandiloqüent en moments determinats. La realitat és que «no tornaran a fer» res del que varen dur a terme. Ni ells ni els seus seguidors. Els seguidors ja ho han deixat molt clar, en una dotzena d'ocasions en el darrer any. Fan grans declaracions, criden a la mobilització, critiquen tot i més dels tribunals i del govern central... però tots quiets. Ningú es mou del guió establert, sobre la línia del que és legal i del que no ho és. Ningú té ganes de repetir experiències passades, i ningú pensa en la unilateralitat. Fins i tot les CUP ho acaben d'afirmar.
I és que si en algun moment algú volgués tornar posar en marxa una acció similar a les dels dies 6 i 7 de setembre del 2017, el govern central de torn repetiria l'aplicació de l'article 155, que, com s'ha vist aquesta setmana, ha estat avalat pel TC. I va costar molt posar-lo en marxa, i ara seria ben fàcil fer-ho per segona vegada, tenint present que no comportà cap especial rebuig i fins i tot cent catorze alts càrrecs de l'administració es varen mantenir en els seus llocs. En resum, es digui el que es digui, la via unilateral ha quedat aparcada i res fa pensar que algú «ho tornarà a fer».
