Una persona propera i que resideix en un municipi de l'entorn de Manresa m'explicava que, poc després de traslladar-s'hi a viure, un dels veïns -d'un grup de cases de nova construcció- va demanar la seva signatura per a un escrit que pretenien presentar a l'Ajuntament. El document en qüestió volia demanar el trasllat d'una granja que, situtada als afores del nucli urbà, els quedava a un centenar de metres i de la qual els corrents d'aire feien arribar les pudors fins al menjador de casa. La resposta que aquesta persona va donar a qui requeria la seva signatura és que no firmaria el document. I l'argument va ser directe i senzill: «Quan vam comprar la casa, la granja ja hi era. Som nosaltres els qui hi hem arribat després». El fet, que va passar fa temps i no va tenir més transcedència, ha ressorgit dels racons de la meva memòria després d'escoltar i llegir la notícia del judici del Maurice. Si s'ho han perdut, els diré que el Maurice és un gall del poble francès de Saint-Pierre-d'Oléron, que ha estat denunciat per una parella de jubilats perquè diuen que els desperta. És el que tenen els galls, que canten tan bon punt s'alça el dia. I és el penúltim exemple -segur que no pas l'últim- d'aquesta onada constant d'imbecil·litat dels qui busquen els encants de la ruralitat (vivint-hi o passant-hi unes vacances) i després pretenen urbanitzar-la. Espero que cap jutge no faci callar el Maurice.
