Si el lector o lectora és dels ciutadans que van anar a Estrasburg la setmana passada, o dels que creuen que l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, pels fet de la tardor del 17, va ser un atac als Drets Humans, entenc que estigui convençut que l'acord de JxCat i PSC per la governació de la Diputació de Barcelona sigui una altra traïció a la República.
Si no és així, intentaré explicar el perquè i el com s'ha pogut fer aquest acord.
Primer de res, cal situar-nos, la Diputació de Barcelona és la tercera institució per pressupost del país. Però res més lluny de ser un contrapoder de la Generalitat, com predicava el president Pujol. La Generalitat té un pressupost de 30.000 milions i la Diputació de 950 milions d'euros. Aleshores, per què té tant de predicament al món local? Les raons són diverses però la més clara és que ofereix un suport molt gran als ajuntaments, ja sigui en diners, suport tècnic o de serveis. I al mateix temps és una eina reequilibradora del territori impressionant, desconec les dades actuals però quan vaig ser al govern provincial la relació de recursos per habitant entre el Baix Llobregat i el Berguedà era d'1 a 30. Per molt que ho hagin desmuntat tot, segur que els números estan a la meitat. Per més que el pujolisme parlés amb menyspreu de la Diputació com «la repartidora», el cert és que els alcaldes de CiU n'estaven encantats, i és molt fàcil d'entendre: Per norma general, com menys població té un municipi, menys recursos propis té, i no pot disposar ni de diners, ni de serveis, ni tècnics, i això és el que durant anys ha ofert la Diputació.
Un cop situats en la realitat de la institució, què és el que ha passat perquè ni el president Torra ni en Puigdemont hagin pogut evitar tan alta traïció. Dos n'han sigut els factors. Per un costat, ja fa mesos que als alcaldes de l'antiga Convergència no els agrada la deriva que ha agafat el seu partit. Ja fa temps que qui vol parar l'orella escolta la mala maror. Ells, que porten anys i panys barallant-se amb els «progrés», no es veuen fent de les CUP, i sovint certes sortides dels seus dirigents són molt més de l'esquerra alternativa que de gent d'ordre.
I l'altra ha estat la deriva que està prenent Esquerra Republicana, sobretot al rerepaís. ERC ha fet allà on no es veu gaire el que es diu passar el rasclet. Ha anat a buscar els candidats on fes falta, tant se valia si eren antics socialistes o d'Unió, fins i tot hi ha diversos alcaldes del PdCAT en actiu «tocats» per ERC.
Si això ho amanim amb el fet que a l'hora dels pactes post-electorals han fet servir JxCat de comodí on el necessitaven, i si no eren imprescindibles els deixaven al marge, i fins i tot han arribat al punt de treure alcaldes consolidats, i amb molt bons resultats, a partir d'acords amb els maleïts socialistes o amb qui fes falta, a partir d'aquí el descontentament passa a emprenyada seriosa. Per acabar-ho d'adobar, en les negociacions de la Diputació tot estava encarat que ERC arribés a un acord amb els Comuns, i si de cas després ja veuríem. I com que els Comuns no volen saber res amb JxCat doncs... no veuríem res.
Aquí tenim el perquè la gent del món local del PdCAT han donat el cop de puny a sobre la taula. Aquí teniu per què el món local dels neoconvergents ha estat capaç de signar un document, de dos folis, en què en cap moment es parla ni de la situació política del país, ni de presos polítics ni de presidents exiliats ni repúbliques imaginades.
De l'únic que es parla a l'acord és de tornar la Diputació al servei dels ajuntaments, d'on mai havia d'haver sortit. Si això m'ho diuen fa sis mesos, responc que ni en el millor dels meus somnis.
