Tradicionalment es parla de l'agost com el mes sense notícies, aquella època de l'any que els mitjans de comunicació han de treure de la capsa alguna serp d'estiu que permeti distreure el personal. Històricament ens distreien amb les fotos i les recepcions de la Casa Reial a Marivent i les competicions de vela habituals, que, casualment, solia guanyar el vaixell patronejat per l'actual rei emèrit. Les vacances a Mallorca no han canviat, però sí que ha anat de baixa una part d'escenificació que hi anava associada en aquests dies.
Aquest agost és diferent de molts d'altres. Hi ha debat polític dia sí, dia també. Els polítics dels principals partits de l'Estat acaparen la majoria de les portades i han deixat el procés en un segon o tercer pla de l'actualitat. A Espanya es parla d'Espanya i a Catalunya també es parla d'Espanya. La propera Diada o les picabaralles entre els nostres representants continuen vives, però la política de Madrid s'ha menjat la que es fa a les perifèries. I nosaltres, els catalans, som uns perifèrics.
Són dies d'agost que no són calcats als dels anys anteriors perquè la realitat, la crua realitat, se'ns imposa. Les desigualtats socials, la violència masclista, les agressions sexuals o la violència creixent als nostres carrers fan que l'extremada mar plana dels agostos s'hagi convertit en mala maror. La societat ha canviat i, mentre els representants polítics debaten sobre qui assoleix més quotes de poder, a la carretera de Vic de Manresa es fan llargues cues davant de la Plataforma dels Aliments. Alguna, o moltes coses, no rutlla perquè centenars i centenars de persones i de famílies tinguin el dret objectiu a recollir menjar per passar uns dies sense necessitat d'anar al supermercat. Davant d'imatges crues com les que es generen a la Plataforma dels Aliments sovint hi ha veus que ens refereixen a la picaresca per accedir a aquest recurs. Sempre hi pot haver un percentatge de picaresca als professionals socials que controlen aquest servei, però segur que és mínim. La situació és preocupant perquè ens posa de manifest que el nivell de precarietat és molt alt. Molta gent no arriba a final de mes amb contractes sota mínims o immersa en el treball submergit o no declarat.
Massa polítics van a la seva i no són capaços de complementar el debat polític amb l'acció de govern. Necessitem que es prenguin decisions coherents que sintonitzin amb les necessitats reals. Cal que la policia catalana patrulli pels carrers, carreteres i camins i no hagi d'invertir tants recursos humans en actuacions tan poc profitoses com que una patrulla romangui, de forma permanent, tots els dies, i les 24 hores del dia, davant de totes les 49 seus judicials que hi ha a Catalunya. Cada dia es denuncien robatoris de tot tipus de béns, a la via pública o als domicilis particulars. Hi ha infinitat de denúncies per resoldre i, mentrestant, també, en ple estiu, ens trobem la corresponent patrulla davant dels jutjats per evitar alguna pintada o bretolada similar. Aquest és un agost que es parla molt més de policies i de jutges del que estàvem acostumats. Necessitem que es desdoblin carreteres i no es facin propostes que sempre són insuficients.
Sort que per destensar la situació política, social i econòmica, els tatuatges que en els darrers mesos s'han estampat a la pell de centenars de milers de dones i d'homes en qualsevol dels locals que han obert darrerament als nostres pobles i ciutats ja està a la vista. La calor estival obliga a treure's roba. Menys mànigues, pantalons curts o vestits de bany permeten lluir el que per a uns són obres d'art plenes de sentiments i per a d'altres és una pura pigmentació de la pell que pot fer la vida fàcil a bacteris i microorganismes que cerquen allotjament.
