Hi ha una fotografia que no em puc treure del cap. Vaig veure-la per primera vegada a la solapa de la nova edició de La mort i la primavera, la novel·la més enigmàtica de Mercè Rodoreda.
Dels elements que componen la imatge, el que d'entrada va cridar-me més l'atenció va ser la mirada de la dama de les lletres catalanes contemporànies. Amb una cigarreta a la mà esquerra, Rodoreda fita la càmera segura i desafiadora, però no pot ocultar al fons dels ulls un pòsit de vulnerabilitat. L'autora de La plaça del Diamant està asseguda. Sobre la taula hi ha un cendrer de vidre, una carpeta, una màquina d'escriure i un pom de flors. M'agrada imaginar que són camèlies.
A part de la mirada de Rodoreda, hi ha un altre element de la imatge que es fa notar. Penjat a la paret de l'estudi, hi ha un quadre figuratiu que representa un joquei o un soldat muntat a cavall. Al peu de la imatge, podem llegir-hi la sentència patriots stand erect (en anglès, «els patriotes es mantenen drets»). A mi, aquesta fotografia em fa pensar que, durant l'exili (1938-1972), Rodoreda sempre va ser fidel a la seva pàtria, la literatura catalana. I que, quan la mort ha esborrat les mesquineses del present, l'únic llegat que perdura és el dels qui van viure sense renunciar al més autèntic d'ells mateixos. Qui se'n recorda, dels catalans que van vendre's per un plat de llenties passades?
