Davant la preocupant manca d'unitat al nacionalisme català en els decisius moments que ens toca viure, l'oportunitat de tornar a trepitjar terres irlandeses m'ofereix escenaris encoratjadors.
Entre d'altres, un especial esdeveniment també m'empeny a respirar l'aire fresc d'Irlanda. Soci que soc d'Òmnium des de fa mig segle, m'assabento que el partit dels Cs presentà al Parlament un escrit demanant al Govern la supressió de la titularitat cultural a la nostra entitat.
Sostenir que Òmnium ha deixat de ser una entitat cultural és simplement un pervers despropòsit, quan des del moment de la seva creació fins avui no ha deixat mai d'ésser l'ens capdavanter en la defensa de la cultura i, sobretot, de la llengua com a arrel bàsica de la identitat catalana.
Ben lògic és que, davant les excepcionals circumstàncies d'ara, Òmnium Cultural, en imparable creixença, s'hagi sentit inexcusablement obligat a posicionar-se al costat de la societat civil i dels partits polítics catalans com a oportunitat ineludible per salvar llengua, cultura i país.
Soc a Dublín, ciutat turística i bulliciosa com mai, que manté intacte l'encís del seu centre històric, on destaca amb preeminència, com a tantes ciutats del país, l'impressionant monument honorant David O'Connell, l'Alliberador (1776-1847), que sense altres armes que el pacífic diàleg i la concòrdia posà fermes les bases de la independència del seu poble.
Els multitudinaris discursos seus són sàvies i profitoses lliçons per a qualsevol pacífic independentista del món.
O'Connell tingué la clarividència d'endevinar quina era aleshores l'arrel del sentiment nacional del seu poble, capaç d'aixecar-lo dempeus i unit. I aquesta no era altra que l'ancestral sentiment catòlic irlandès que el rei anglès Enric VIII trepitjà el segle XVI, imposant-hi el protestantisme i erigint-se ell i successors com a caps religiosos i polítics d'un país subjugat fins al punt que cap irlandès catòlic tenia dret a accedir al Parlament.
No fou fins al 1937 que Irlanda, després de moltes vicissituds, incloses revolució i guerra civil, pogués dotar-se de la seva definitiva i vigent Constitució com a República sobirana, independent i democràtica.
Els moments i el paisatge em suggereixen inevitables paral·lelismes, consonants o dissonants, entre el conclòs procés independentista irlandès i el català, encara ben obert.
En el cas nostre, l'arrel més bàsica i definitòria del sentiment nacional és la llengua mil·lenària i culta alhora, de Ramon Llull a Espriu. Cosa que no succeeix amb la llengua cèltica irlandesa, amb un ús social i literari des de fa segles majoritàriament suplantat per l'anglesa.
Una coincidència innegable, però, és el majoritari republicanisme, que els irlandesos aprengueren d'Enric VIII i nosaltres, dels Borbons.
L'actual resultat dels dos processos mereixeria llarg comentari que, per raons d'espai, resumeixo en un exemple concret i il·lustratiu. El de William Gladstone, primer ministre anglès liberal, a la tumultuosa segona meitat del XIX.
Contrari a l'independentisme, però com a sensible i veritable demòcrata, amb política pactista i no repressiva, feu avançar decididament el procés alliberador irlandès. Del que sí que estic segur és que cap dels coneguts presidents de govern del nostre Estat és ni de lluny comparable a Wiliam Gladstone.
