Diuen que a l'estiu la premsa, com que no hi ha notícies, d'una petita coseta en fa una notícia que la fa durar força dies. Aquest any no ha sigut el cas, les hem tingut de tots colors i maneres i a tots nivells. Per un costat la guerra comercial Washington-Pequín; per l'altre els britànics amb un nou primer ministre «molt especial», per dir-ho suau; a Espanya el debat sobre si tindrem govern aquest setembre o anirem a eleccions el novembre; i a Catalunya una baralla important dins del món independentista.
Aquesta baralla l'he seguit de lluny, al principi em semblava comèdia, però ha anat agafant volada i han arribat a dir-se coses entre ells que, si les hagués dit un altre, hauria sortit tot el sometent a cremar a la foguera el traïdor.
El cert és que Cotarelo per un costat i Josep Huguet -el Lenin manresà, que li dèiem a la meva època- per l'altre, han liderat dos exèrcits que s'han dedicat a tirar-se alguna cosa més que els plats pel cap. Al final, dat i debatut, sembla que es resumeix a com cal reaccionar a la sentència que sembla propera, pels fets de la tardor del 2017. Puigdemont vol tornar a ser president de la Generalitat, Junqueras vol eleccions, Aragonès vol uns pressupostos, Bargalló vol una moció de confiança i Torra vol continuar de president. Si hi afegim que Mas vol tornar-hi, tenim una amanida de voluntats que ni el millor dels cuiners pot lligar.
Com que el carro anava pel pedregar i a sobre no parava d'agafar velocitat, ha calgut inventar-se algun joc de paraules màgic -en això els dirigents del procés han estat uns grans mestres- que servís per tapar aquestes guerres fratricides.
Les paraules escollides han estat: Tsunami Democràtic. En el meu cervellet, no independentista, aquestes dues paraules juntes se'm fa molt difícil de casar. Tsunami sempre l'he associat a destrucció. La primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser quan era jovenet, que un amic exiliat xilè -aquest, exiliat de debò- explicava que de sobte el mar se n'anava i que tot seguit tornava amb molta força i s'emportava tot el que trobava. Ara fa deu anys tots vam poder veure el que era i suposava un tsunami. Va ser a l'oceà Índic.... resultat: tres-cents mil morts. Jo no recordo en la meva vida un altre fet natural que causés tant dolor i tanta destrucció.
Això què vol dir, que «ho tornarem a fer» però aquesta vegada seriosament, aquesta vegada sí que ens calen tres-cents mil morts, serà el preu que haurem de pagar? Nooooo.
El Lenin manresà, amb un tuit ho va definir com «Comença amb l'acumulació d'energia magmàtica. Continua per una cadena d'erupcions més massives. I acaba amb un tsunami democràtic on la maror penetra dispersa i suaument en terres planes i més abruptament on hi ha obstacles». La veritat és que l'explicació d'Huguet no m'ha tranquil·litzat gaire. Si segueixo el corrent dels indepes no em passarà res. Però, si soc un obstacle?, em passaran per sobre i...
Al final, com que m'estava amoïnant massa, i els nervis els tenia a flor de pell, he decidit anar directament a la font i he buscat el manifest d'aquesta iniciativa. La veritat és que he quedat més tranquil. Nosaltres som els Demòcrates i tenim la raó divina. Els nostres Drets no se suporten en cap Llei, només responen al dret natural. I a partir d'aquí estem legitimats per desobeir totes les Lleis, això sí, sense violència però amb fermesa.
En resum, es tracta del mateix de sempre, de continuar amb la mentida. D'anar fent bullir l'olla i veure com superem la trencadissa interna per poder continuar al poder de les institucions catalanes, no fos cas que els catalans ens demanin explicacions perquè el curs està a punt de començar i encara tenim un munt d'escoles en barracons.
