El 10 de l'11

Hi haurà qui voldrà responsabilitzar el model electoral de la situació, encara més, Pedro Sánchez va demanar un canvi constitucional per modificar-lo; no crec que sigui aquesta la raó, si de cas el que convindria escurçar és el temps per fer més ràpida la repetició electoral i així reduir el temps d'interinitat, però per la resta no cal buscar responsabilitats on no hi són.

A final de juliol vaig escriure un article molt contundent sobre la responsabilitat de Pedro Sánchez Pérez-Castejón per no haver aconseguit la investidura. L'article el sostinc però hi ha altres responsabilitats que en l'article quedaven molt minimitzades però que l'estiu ha fet aflorar.

De gran a petit o de dreta a esquerra, com vostès vulguin.

El Partit Popular, o el senyor Casado, si ho prefereixen, ha fet en aquest procés allò que diu l'adagi àrab: «seu a la teva porta fins a veure passar el cadàver del teu enemic». Traduït, no ha mogut ni un dit, quan ha estat interpel·lat ha fet veure que a ell no l'afecta. I el tema l'afecta a ell, igual que ens afecta a tots, cal tenir govern per intentar minimitzar els problemes dels ciutadans, potser no els podrem arreglar, però com a mínim intentar-ho. El que es pot trobar el senyor Casado és que aquest tantsenfotisme el pagui sent ell cadàver, perquè els seus electors li diguin que per això no el van votar. Si el 2016 era responsabilitat socialista permetre un govern del Partit Popular, el 2019 per la mateixa lògica serà responsabilitat del PP permetre un govern socialista. Ha estat molt curiós com la direcció del Partit Popular ha assumit els seus desastrosos resultats, premiant la marquesa de Casa Fuerte fent-la portaveu del grup al Congrés, ella que va treure un sol escó per Barcelona. És difícil entendre el grau de cinisme d'aquest encàrrec, si no fos perquè en poc temps ha demostrat per què la volien. Simplement per dir-les com més grosses millor, i que no li canviï la cara.

Pel que fa a Ciutadans, la seva actitud ha estat per a nota. Primer van decidir que ells no s'asseien a parlar amb els socialistes. Després van fer fora els dissidents del seu partit, aquells que els deien que amb aquella actitud no es pot fer política, i després se'n anaren de vacances. Es pot entendre que el se-nyor Rivera estigui molt enamorat, però ell ha de saber millor que ningú que quan s'escull ser el cap de cartell en unes eleccions les conseqüències porten que un ha de ser-hi present a tota hora. El més curiós és que a 24 hores d'acabar-se el temps Cs presenta una suposada oferta fent-se l'interessat. No sé qui són els seus estrategs ni què volien aconseguir, un acord segur que no, però realment no hi ha per on agafar-ho.

Unidas Podemos, si Cs és per a nota, aquests són de cum laude. De sempre l'entesa entre socialistes i comunistes ha estat molt difícil, però aquests neocomunistes espanyols són uns espavilats, sortits de la universitat madrilenya, que saben molt bé com moure els ressorts de la nova comunicació telemàtica en tots els seus vessants, però no tenen cap interès en la governança del país. No és creïble que algú que ha estat uns anys al Congrés no conegui ni com s'estructura el pressupost, o quines competències són les del govern de l'Estat i quines dels governs autonòmics o locals. Això demostra que per a ells la cambra només és un plató més on deixar anar les seves consignes per assaltar el cel. No fos cas que ens toqués treballar a la terra.

I així estem, el 10 de l'11 ens toca tornar-hi, a veure si aquesta vegada tenim més sort i l'encertem.