Poques setmanes després d'acabar el judici del procés una persona molt propera a Oriol Junqueras em va dir que l'Oriol estava molt animat de tal com havia anat el judici i gairebé m'encertà les penes que dicta la sentència. En aquell moment vaig creure que era una estratègia dels advocats per enfortir la moral dels presos, però, tal com ha anat l'estiu i vista la sentència, ara tendeixo a pensar que hi havia alguna cosa més, d'aquelles que només es coneixen als passadissos del Tribunal Suprem.
Aquest estiu hem vist com el processisme mostrava en públic dues estratègies confrontades, per un costat ERC, pregonant el fi de l'unilateralisme -s'ha de dir que de manera poc creïble- i per l'altre JxCat, o més ben dit, els més pròxims a Puigdemont, dient mil i una vegades ho tornarem a fer, desobediència civil, etc. El cert és que hi ha hagut moments en què la confrontació ha passat de les idees a la desqualificació personal, arribant acusar de traïdoria a persones que avui són a la presó.
Un cop coneguda la sentència s'ha de dir que en Junqueras tenia raó, la sentència ha estat un èxit pel processisme, i gairebé totes les tesis de la fiscalia han estat desestimades. Potser ara s'entén millor el posicionament d'ERC i alguns dels posicionaments contraris.
Em perdonarà el lector o lectora, un petit parèntesi, se'm fa molt difícil d'entendre la quantitat de gent que en qüestió de poquíssimes hores van ser capaces de llegir-se les 493 pàgines de la sentència, tot i el seu llenguatge carregós, i emetre opinió. A la majoria d'ells els recomanaria una lectura més reposada.
Anem a la sentència, que és el que realment importa. Durant tot el judici la fiscalia ha intentat demostrar la violència com a fi instrumental per a la comissió dels delictes jutjats, i els advocats defensors han defensat la tesi contrària, doncs bé, el jutges han dictaminat que tot i que hi va haver actes esporàdics de violència no hi havia una planificació violenta contra la Constitució, sense cap dubte un gran fracàs per la fiscalia i un èxit rotund pels processites.
Un altre èxit de les defenses, i que ha reduït considerablement les penes, ha estat que la sentència no ha volgut que aquestes siguin acumulatives, sinó que ha considerat que per cometre un dels delictes era necessari cometre l'altre.
Per altre costat, el fiscal demanava que els acusats haguessin de complir la meitat de la condemna, per acollir-se a beneficis penitenciaris, la sentència no ha volgut posicionar-se, la conseqüència és que abans d'acabar l'any començarem a veure permisos penitenciaris.
Un altre fet rellevant, que ha passat inadvertit, ha estat que els acusats no han estat traslladats a Madrid per llegir-los la sentència, i la compliran aquí i no hauran de començar altra volta a demanar que els traslladin cap aquí. Si som objectius, haurem d'admetre que no és el mateix complir condemna a Soto del Real que a Lledoners, i no només perquè estiguin molt més a prop de les seves famílies, que també, sinó perquè el personal funcionari de la presó ha d'anar amb molt de compte amb els presos en qüestió, qualsevol incident que sigui mal interpretat per ells pot tenir conseqüències greus en la seva feina. De fet, ja n'hi ha hagut.
Aleshores, per què la sentència ha estat una «venjança» «indigna» «al marge d'un estat democràtic» i no sé quants adjectius més. Bé, entenc arribat el momentum de la sentència, els ha estat fàcil un cop més tocar la fibra sensible de moltíssima gent, d'aquells que es van creure que la independència era a tocar, que nosaltres som els demòcrates, que ens tenen por, que el món ens mira, la veu del poble, i no sé quantes frases més de gran impacte emocional.
Per a tots ells aquest paràgraf de la sentència sobre els fet provats: «Todos los acusados ahora objeto de enjuiciamiento eran conscientes de la manifiesta inviabilidad jurídica de un referéndum de autodeterminación que se presentaba como la vía para la construcción de la República de Cataluña. Sabían que la simple aprobación de enunciados jurídicos, en abierta contradicción con las reglas democráticas previstas para la reforma del texto constitucional, no podría conducir a un espacio de soberanía. Eran conocedores de que lo que se ofrecía a la ciudadanía catalana como el ejercicio legítimo del «derecho a decidir», no era sino el señuelo para una movilización que nunca desembocaría en la creación de un Estado soberano».
Vistos els fets de les últimes hores, on els vàndals han fet de les seves i han contradit la màxima de la no-violència, em pregunto, no deu ser que hi ha qui desitja una reacció desmesurada de l'Estat per impedir de situar la qüestió al tauler polític? I per altre costat, Pedro Sánchez aguantarà les pressions de la dreta espanyola?
Depenent de les respostes, podrem, o no, començar a veure el futur de tots els catalans amb esperança.
