La celebració de la tretzena edició del festival literari Tocats de Lletra ha tornat a coincidir amb un altre octubre socialment i políticament convulsos. La publicació d'una sentència cruel i cruenta contra els empresonats catalans ha reencès els ànims de la gent, que pacíficament, però també amb indignació, ha sortit al carrer per denunciar l'encotillament d'una constitució reclosa en la seva visió monolítica i paralítica de l'estat. Si la constitució fos un manual de mètrica, de ben segur que l'articulat establiria que tots els poemes han de tenir la mateixa extensió, el mateix nombre de síl·labes cada vers i la mateixa rima totes les estrofes. Per descomptat, masculina. Perquè la rima seria obligatòria, així com l'ús d'una mateixa llengua poètica i la prohibició de mots i símbols massa sorneguers o insurreccionals, com ara fanal, tsunami o pot de Fairy. No serien permesos els versos trencats, els títols no nobiliaris i la veu omniscient del poeta, reservada només als mitjans de comunicació afins als manualistes. Però nosaltres, partidaris dels mots en llibertat i dels versos lliures, que vol dir sense mesura ni rima, respondríem a les lleis mètriques dictades pels vells redactors del cànon amb composicions clares i poc domesticades, tendres i compartibles, però alhora plenes de sentit i determinació. Contra l'adreçador mètric de les sentències injustes, defensades a capa, espasa i porra, el poble replica amb «la força incendiària de les espelmes», per esmentar un vers d'Erri de Luca, i és que, com va escriure el poeta Joan Salvat-Papasseit a Soc jo, que parlo als joves, «només són Poetes aquells qui canten en la lluita i blasmen en llurs cançons.»
