Aquest any n'ha fet cent que el sociòleg alemany Max Weber va pronunciar una conferència que es faria famosa, La política com a vocació, dins un cicle organitzat per l'Associació Lliure d'Estudiants de Munic, amb el propòsit de donar eines de reflexió i orientació al treball intel·lectual dels joves universitaris que sortien de participar en l'experiència traumàtica de la Primera Guerra Mundial. Avui deso al cistell els habituals ninots de ventrilòquia d'aquesta secció i cedeixo l'espai a un paràgraf d'aquella conferència, útil per respondre la pregunta: per què els polítics no són tan angelicals com voldríem?

Deia Weber: «Qui fa política pacta amb els poders diabòlics que aguaiten al voltant de qualsevol poder. Els grans virtuosos de l'amor al proïsme i del bé còsmic de Natzaret, d'Assís o dels palaus de l'Índia no van operar amb mitjans polítics, amb el poder. El seu regne 'no era d'aquest món', malgrat que hi hagin tingut i hi tinguin eficàcia. Qui busca la salvació de la seva ànima i la dels altres, que no la busqui pel camí de la política, les tasques de la qual, que són unes altres molt diferents, només poden ser complertes mitjançant la força. El geni o dimoni de la política viu en tensió interna amb el déu de l'amor, inclòs el déu cristià en la seva configuració eclesiàstica, i aquesta tensió pot convertir-se en tot moment en un conflicte sense solució. Això ja ho sabien els homes en l'època de la dominació de l'Església. Una i altra vegada queia l'interdicte papal sobre Florència; els ciutadans, però, continuaven combatent contra els Estats de l'Església. Amb referència a aquestes situacions, i en un bell passatge que, si la memòria no m'enganya, pertany a les Històries florentines, Maquiavel posa en boca d'un dels seus herois la lloança d'aquells que col·loquen la grandesa de la pàtria per sobre de la salvació de les seves ànimes. Si en lloc de ciutat natal o de 'pàtria', que potser no tenen avui per a tothom un significat unívoc, vostès diuen 'el futur del socialisme' o la 'pau internacional', tindran plantejat el problema en la seva forma actual. Tot allò que es persegueix a través de l'acció política, que se serveix de mitjans violents i opera d'acord amb l'ètica de la responsabilitat, posa en perill la 'salvació de l'ànima'».

Una reflexió de fa cent anys, expressada just després de l'horror d'una gran guerra i abans dels horrors encara més grans que havien de venir. Agafin-ne el que els serveixi.