Des de fa més d'una dècada, tots els seguidors del Barça viuen en un parc d'atraccions permanent, que no tanca mai, tot i alguna avaria puntual. En aquest Disneyland tan particular que en els darrers anys és el Camp Nou viu i mana el mestre de cerimònies indiscutible, Leo Messi. El que vingui després, ningú no ho sap i la majoria ho tem. Messi va caure del cel i va signar de blaugrana al tovallonet de paper amb Carles Rexach de notari. Tota la resta ha estat, i cada dia continua sent, història. No para, arribarà als 500 gols en lliga (i quins gols!), passarà dels 700 en duels oficials amb la samarreta del Barça, o potser més. I guanyi més o menys Champions i Pilotes d'Or, són números estratosfèrics, irrepetibles. Per als mateixos aficionats és un orgull, i per als menys afins és un motiu d'enveja més o menys sana. Al final, ells també s'acaben rendint a les qualitats d'un jugador que no ha aconseguit pel que fa a selecció els èxits ni la superioritat que ha demostrat al club català, amb una competència ferotge amb Cristiano Ronaldo, el que per a ell ha estat una motivació extra. Però a l'Argentina no li perdonen, amb comparació eterna amb Maradona, que no els hagi dut els títols que a Barcelona sí que ha col·leccionat.
En el lliurament de la darrera Pilota d'Or a París, Messi va deixar anar la paraula més maleïda per als amants del futbol: retirada. Però sembla que és una falsa alarma, que la fam es manté intacta. La roda continua girant, i que sigui per molts anys.
