Les metàfores procedents de la cultura cristiana segueixen allà. Diuen les cròniques més serioses que Audrey Mash «va ressuscitar» gràcies als equips mèdics del SEM i de l'Hospital de la Vall d'Hebron. Les versions menys serioses parlen directament de «miracle». Per als profans de la medicina, resulta certament sorprenent que algú sigui viu després de tenir el cor aturat durant sis hores. Les precàries nocions de primers auxilis que tenim ens diuen que la parada cardíaca significa la mort immediata. O almenys això sembla en un país atapeït de desfibril·ladors. El cas és que l'Audrey es va salvar, justament, pel mateix que va estar a punt de matar-la: la hipotèrmia que va patir al veure's sorpresa per una tempesta de neu durant una travessia al santuari de Núria amb la seva parella. ¿Què és el que va salvar l'Audrey? Sens dubte, dues de les fites principals de l'Europa il·lustrada: la ciència i l'Estat del benestar. Una ciència, a més, potenciada per la tecnologia. En primer lloc, la del telèfon mòbil amb què va poder enviar la seva geolocalització (hi ha moments en què el fet que Google ho sàpiga tot de nosaltres ens pot salvar la vida). En segon lloc, dos helicòpters que van permetre traslladar-la a Barcelona, a un hospital de referència a Europa (en el qual lògicament hi ha més llistes d'espera que als de menor rang). I, en tercer lloc, una tècnica denominada ECMO, gràcies a la qual van poder oxigenar-li externament la sang fins que va recuperar la temperatura corporal i van tornar a «encendre» el seu cor. Ni el més apologeta dels transhumanistes hauria trobat millor exemple per propagar la seva causa.
A l'Audrey, la va salvar principalment l'instint de supervivència del gènere humà, aquesta contradictòria pulsió que ens impulsa a mantenir-nos vius per després estar permanentment queixant-nos de la vida que portem. Per això es van refugiar darrere d'una pedra per cobrir-se del temporal, van enviar la seva geolocalització, el SEM va contractar fins a dos helicòpters i van arribar a l'Hospital de la Vall d'Hebron, on aquests herois quotidians desafien cada dia la mort i la falta de perspectiva de la gestió sanitària. I que ningú faci comptes del que va costar l'operació perquè una vida humana no té preu, per molt que la menyspreem cada dia.
