Rafael Ribó és un home amb moltes arestes. Talls en els quals uns han ensopegat, d'altres s'han enganxat, alguns s'han dessagnat. Sortints en els quals d'altres hauran trobat empara. Arestes personals, aquesta enravenada altivesa. Arestes polítiques, l'embalsamament del PSUC, la robustesa parlamentària. Arestes ètiques, un viatge de lleure pagat per un imputat pel presumpte finançament il·legal de Convergència amb les mossegades del 3% (destí: Berlín, final de la Champions Barça-Juventus, 2015).
Com a Síndic de Greuges, el defensor del poble català, Ribó ha sigut molt criticat en els anys del procés per la seva inclinació envers l'encanteri de l'independentisme governant. Per exemple, l'escàs interès pels drets trepitjats de l'oposició al Parlament (6 i 7 de setembre del 2017).
Molts dels seus detractors li passen factura per la seva migració des del comunisme fins a la connivència amb el nacionalisme conservador. Però el retret evolutiu no constitueix un argument essencial. L'exministre del PP Josep Piqué també va tenir una joventut comunista. Jorge Verstrynge va migrar des del neofeixisme juvenil fins a Podem, passant per la direcció de l'AP de Manuel Fraga, el PSOE i Izquierda Unida. La llista de migrants polítics no tindria final. Tothom té dret a evolucionar, també a prosperar.
El problema no és la pròspera evolució, sinó que comprometi la credibilitat del Síndic. I això és just el que aconsegueix Ribó al minimitzar les llistes d'espera a la sanitat catalana, les més inflades d'Espanya en taxa per habitant. I vincular-les a l'atenció a desplaçats. L'última migració: defensor de la Generalitat en comptes dels pacients. Abandó de funcions.
A Ribó se li està fent llarg el mandat com a Síndic, ja més de 15 anys. Bé, això no és exacte, no és a ell a qui se li fa llarg, si no hauria demanat el relleu. És a la institució a qui se li està fent llarga l'era Ribó.
