Tornar a la normalitat. I tantes ganes que teníem que arribessin les festes, però el que de veritat volem és tornar a la normalitat. El gener és això. Encara no som ni a mig mes i ja estic incomplint. Alguns dels propòsits que he escrit en una llista que encara no he acabat de fer ja veig que no els faré. Incompliré. Això també deu ser tornar a la normalitat. Però la llista que em crida l'atenció no és la que he fet per a mi sinó la que vaig fer per al 2019. La majoria de coses segueixen pendents. Potser que, com es fa amb els pressupostos, prorrogui la llista de propòsits del 2019 per al 2020. I la cosa (amb esmenes) quedaria així: «Pròposits i desitjos per al 2019 que, com que no s'han complert, trobo que convé seguir demanant el 2020. O no. O sí». Que els reis negres siguin negres (però que si no n'hi ha, de negres, a mà, que els puguem pintar i que no passi res). Que Vox torni a ser, només, un diccionari (doncs no, tal com anem, passem de diccionari a enciclopèdia. I creixent). Que Manresa tingui més projectes que no pas només una rotonda (així seguim). Que el llegir no ens faci perdre l'escriure. Que l'escriure ens faci entendre'ns més. Que el judici sigui just. Vull dir el judici final, perquè pel que fa a aquest, el dels presos polítics, ja ho sé que no ho serà de just. Serà injust de principi a fi (així ha estat, injust total). Que les mentides de Ciudadanos no cotitzin en borsa sinó a la bossa d'escombraries (per aquí la cosa ha anat millor... oi?). Que la revolta sigui sempre amb somriure. Però no només amb somriure. Ja ens hem entès. Que el jutge Llarena sigui per sempre un llanero solitario. Que amb el procés no ens fem (més) trampes al solitari. Que els indepes vagin a l'una. I millor si en comptes d'anar a l'una van a totes (en això sembla que no n'acabem d'aprendre). Que la C-55 sigui de via ampla i no de banda estreta. La vergonya continua. Que els llaços grocs passin de moda perquè no calgui dur-los. Que la dignitat ens acompanyi per sempre. Que l'Open Arms pugui quedar-se a port. Que la política no arribi tard (doncs encara no s'han posat les piles). Que el president no sigui tan interí. Que el rei no s'hi quedi per sempre (sispli!). Que el PSOE no tingui barons. Que la dreta del PP no enyori l'extrema dreta. Que el barri vell de Manresa no sigui un barri pendent. Ho és. Que el tren arrenqui i arribi. Que Manresa tingui present que el 2022 està per caure. Que la manada estigui allà on han d'estar totes les manades: tancada. I que a Manresa no n'hi hagi cap més. Que «no» vulgui dir «no», i que els homes ho entenguem i ho fem entendre als altres homes. Sense concessions. I que les dones puguin deixar de tenir por a cap hora. Que Messi no es faci gran (ai, que patirem!). Que l'Alzheimer no ens esborri. Que el planeta no exploti (ho estem intentant, que passi). Que Catalunya no doni vots a fora. Que ens deixin en pau. Si us plau.