Des del setembre del 2015, després de les eleccions autodenominades plebiscitàries, l'independentisme va iniciar un cicle minvant del qual només l'han salvat les malapteses dels que confonen la unitat d'Espanya amb la uniformitat. La principal raó d'aquesta dinàmica és la confusió en el mainstream independentista entre velocitat i determinació. S'hi han sumat les astúcies una mica infantils de Mas i de Puigdemont alimentades pel to profètic de Junqueras. L'episodi de la inhabilitació de Torra reuneix tots aquests ingredients. Àvid d'èpica, va tenir pressa a demostrar que no li faltaria determinació i, molt de pressa, va aprofitar la primera ocasió que va tenir per desobeir amb premeditació i traïdoria per un assumpte tan menor com penjar una pancarta en un balcó, un acte reivindicatiu a l'abast de qualsevol activista a la seva pròpia casa. Per fer-ho no fa falta ser president de la Generalitat. I l'autoinculpació davant el jutge no va fer res més que evidenciar el seu problema: si realment creu que pot autodeterminar-se, no hi ha confessió possible de desobediència, perquè això implica reconèixer l'autoritat que es desatén.
La dinàmica minvant ha aconseguit que dilluns es concentressin davant el Parlament de Catalunya el mateix nombre de manifestants que fins al 2010 s'unien a la manifestació independentista de la tarda de la Diada, a la qual acudien tots els antecessors del partit de Junqueras i cap dels antecedents de la formació de Puigdemont, Torra i Albert Batet. Tothom té dret a canviar, però millor abstenir-se de posar nom als traïdors. La dimensió especulativa amb els gestos d'Esquerra no és aliena al que passa, però no és l'única, ni, potser, la principal raó del que passa. Torra pertany a una facció de l'independentisme que es troba incòmoda quan és majoria, a la qual encanta tenir molta velocitat per no anar enlloc. Esquerra, per partidisme, ha decidit abandonar aquesta licitació. De manera que ja tornen a ser quatre gats. Els irreductibles, no pas els independentistes.
