En dinars o sopars, en trobades d'amics o en reunions disteses és fàcil que en un moment determinat la conversa derivi cap a temes escatològics. Sobre caca, vaja. Segur que us hi heu trobat més d'una vegada. Alguns s'hi senten còmodes i fan tota mena de comentaris amb humor, i a d'altres els provoca certa animadversió, per dir-ho d'una forma més aviat suau. Fa poc en un sopar amb una colla durant el qual, és clar, volíem solucionar els problemes del món i els de Catalunya, un dels assistents va voler fer notar que vivim en una hipocresia constant. Aparentem una cosa i en som una altra. I en va posar un exemple: qui no es mira la caca un cop ha anat de ventre (ell va dir, literalment, a cagar) i en canvi tothom ho nega perquè fa lleig? Entenc que és una comparativa radical, però se li ha de reconèixer la contundència. Al cap d'uns dies llegia una entrevista al diari Ara a l'experta en nutrició Àngela Quintas on deia que tot està preparat perquè no prestem atenció a les femtes, i en canvi donen moltes pistes de si estem bé o no. Fa gràcia parlar-ne perquè és un tema sobre el qual existeix un cert tabú. És un acte molt íntim i a sobre fa pudor. Al programa La Competència de RAC1 tenen el personatge del Doctor Femta, que acostuma a dir que cada tifa és un món. És cert, el món, a vegades, és una gran tifa. Queda dit.
