De vegades necessito cridar. Cridar fort. Cridar sola. Escridassar, esgargamellar-me fins que la veu se'm trenca, i es torna aspra, crua, salvatge. És un lament que explota, que deixa sortir el meu jo més primigeni que, tot i maltractar-lo, persisteix, tossut, sota infinitat de capes de vernís. Totes les capes són completament meves. Les reivindico i les defenso. Fins i tot les capes de pintura que m'han donat d'altres també les sento, ara, molt meves. Les procuro portar amb dignitat, encara que pesin i facin gruix.
No tots els llocs són adequats per cridar sense fre. Fer-ho a casa no serveix -què diran els veïns. A la feina, tampoc -què pensaran de tu. El camp és un lloc ideal sempre que tinguis la certesa que no hi ha ningú a prop. Hi ha coses que has de fer sol. Camuflar-te entre els arbres i deixar-te anar és una d'elles. El cotxe és una bona caixa d'aïllament alternatiu. Si algun dia renuncio a tenir vehicle privat, no el trobaré a faltar perquè m'hagi de moure a peu o en transport públic, sinó perquè no tindré un espai mòbil on cridar primitivament. Rumio que el cotxe és com la «cambra pròpia» mentre soc al menjador de casa, la «cambra de tots», i el meu fill petit crida i xiscla fins a ensordir-me. Crida perquè està enfadat i rabiós i no sé per quin carai d'educació no em sumo al seu crit i provem, plegats, de trencar les copes de cristall que guardem a l'armari. Són un regal d'una tieta que vaig estimar i que he fet servir en comptades ocasions. Cada vegada que les trec la recordo asseguda al sofà, posant-se bé les mitges amb lligacama i explicant com li hauria agradat anar a Suïssa. Segur que als Alps també es crida a gust.
Altres vegades necessito plorar, i ploro. El plor l'he compartit més que el crit. Quan m'empeny gola amunt no el puc contenir. Em supera i sobreïxo. He plorat asseguda en un banc al carrer d'una ciutat que no era la meva. Quan la pena m'assalta sempre torno a aquell parc del darrere d'unes galeries comercials i veig passar les mateixes persones que no em van veure. Sento el mateix desconsol i com vaig agrair ser invisible. De vegades també ric. Més que riure, somric. I és aleshores quan el plor i el crit prenen un altre significat. Penso en tot això mentre soc al Camp Nou al costat del meu fill esperant que Messi xuti el penal contra la Reial Societat que va donar la victòria al Barça. I sento com el Pau Vallvé canta dins del meu cap: «I va ser relaxar-se / I va sortir el sol. Confetis, serpentines, / Adéu al pou. / Ningú vol cares tristes, / Ningú vol plors. / Penalti i gol és gol.» Doncs això. Les coses són com són. I si hi ha coronavirus i ens hem de quedar a casa, doncs ens hi quedem i aprofitem per recordar que som fràgils i tremendament responsables. Us imagineu que sortíssim del cau sent menys egoistes i millors persones?
