03 de abril de 2020
03.04.2020
Regió7

Decisions polítiques

02.04.2020 | 23:53
Decisions polítiques

Ara que gairebé tothom parla malament dels polítics i de la política i que està molt de moda parlar de governs tecnòcrates, és bo fer un exercici de memòria per adonar-nos que les decisions polítiques tenen molta rellevància en les nostres vides.

Aquests dies que veiem com al nostre sistema de salut pública li tiben les vores fins quasi estripar-les, és bo que sapiguem que és fruit d'una sèrie de decisions polítiques.

La primera va ser la de voler tenir un sistema públic de salut universal, no un sistema mixt. Qui vol sanitat privada se l'ha de pagar i l'Estat no hi intervé per res, altra cosa és que proveïdors privats donin el servei a llocs on el proveïdor públic no arriba.

Sempre es diu que el sistema de salut a Espanya és d'alta qualitat i un dels més eficients del món. I és cert. El perquè no té gaire discussió, tot i que aquí com a bons mediterranis ens agrada discutir de tot. El motiu no és altre que Espanya és l'últim dels grans països -econòmicament parlant- que definí la seva sanitat pública. I ho va fer liderada per un economista molt tossut. Una altra decisió política.

Com és sabut, va ser el ministre Lluch qui va dur a les Corts la Llei General de Sanitat. Va ser una de les lleis més polèmiques de la primera legislatura dels governs González, tot i així el ministre, després de mil i una explicacions, la va tirar endavant aplicant el «rodillo» socialista. Fou aprovada només amb els vots socialistes i l'abstenció de tots el altres. La llei va costar al seu impulsor no repetir de ministre. Com sol passar sempre, una bona llei no agrada a ningú, i això fa que el seu autor no la pugui implementar.

I què diu aquesta llei que hagi portat la sanitat espanyola a la via de l'èxit. Bàsicament defineix una estructura de sanitat d'altíssima capil·laritat i dona al metge de família una gran rellevància. Amb el temps hem vist com els centres de salut arriben arreu del territori i això fa que tota la ciutadania estigui atesa. Al segon pas són els metges especialistes, a aquests s'hi arriba derivat del metge de família, aquí, amb el temps, hem vist com aquests especialistes, majoritàriament, visiten els pacients als grans hospitals perquè és aquí on tenen més a prop les possibilitats de fer proves. I per últim, els grans hospitals, que acullen els malalts crítics o els que tenen necessitat d'intervenció quirúrgica.

Aquest és el model, la seva gràcia és que, com que tot està molt filtrat, fa -ho hauria de fer- que als hospitals només hi arribin casos greus. I això redueix molt els costos.

Com que no som un país del tròpic o del sud-est asiàtic no tenim necessitat de molts llits de crítics, perquè aquí, per sort, d'epidèmies no en solem tenir. La nostra «epidèmia» és la grip, i és cert que periòdicament congestiona els hospitals, però com que és una malaltia molt coneguda les seves conseqüències són molt limitades.

Què ens està passant aquests dies? Com que el sistema no està pensat per a una allau de pacients crítics, el sistema es posa més enllà del seu límit. Si, a més, afegim que en els últims deu anys hem reduït les aportacions econòmiques d'una manera important, fa que al personal sanitari que és la peça bàsica, en la qual pivota tot el sistema, li demanem molt més del màxim.

Conclusió, és dolent el sistema? No. Cal reforçar-lo? Sí. Cal adaptar-lo a les pandèmies? No ho sembla. El que sí que és del tot necessària és la decisió política de revisió de protocols, estocatge i proveïment de material per a les pandèmies. I , òbviament,, és necessari i urgent reposar al sistema tot el personal que s'ha perdut aquests anys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit