Josep Cónsola, membre de la Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC), va publicar un article a llibertat.cat (portal d'informació i opinió de l'es-querra independentista) sobre pacte social, consens i estat d'excepció, que invita a la reflexió. Crític des de la Transició amb les decisions dels agents socials que fan el joc al capitalisme descarnat, proposa, en la situació de crisi actual, entendre l'arrel de l'estructura del capital, per poder exigir, tant en l'economia com en la salut, un debat democràtic col·lectiu, que permeti establir una relació efectiva entre decisions polítiques i economia, com també entre aquestes decisions i la salut social. Entén que, per tal de mantenir una societat sana, la classe obrera ha de trencar el consens amb les classes dominants, per no subordinar-se als interessos del capital, en la recerca d'una societat més justa i igualitària. Considera que «l'economia» entre cometes no forma part del debat democràtic, en un Pacte Social, acceptat pel moviment sindical i l'esquerra. En un consens on manen els moviments de mercat, sense creació de llocs de treball assalariats i amb pocs beneficis a repartir entre la classe obrera per mantenir l'estat del benestar, incloent-hi la protecció de la salut i la vellesa. El sector queda subordinat als dictats dels organismes econòmics internacionals controlats pel gran capital, com a conseqüència de no elaborar alternatives en el marc neoliberal. Així, s'accepten els acomiadaments massius i els canvis a precari del sistema de contractació. El problema ve de lluny: des dels Pactes de la Moncloa del 9 d'octubre del 1977, signats per formacions polítiques i centrals sindicals al costat dels hereus del franquisme, en nom de la responsabilitat social. Una classe obrera dividida va canviar d'enemic: de l'explotador capitalista al company de feina que li disputava el seu contracte. Mantenir la taxa de benefici ha comportat reestructuracions de capital amb pugnes internes que han suposat eliminar part de la competència intercapitalista en favor de la supervivència dels més forts, i pel que fa a la massa d'assalariats arribar fins a la indigència.
Si les crisis cícliques sorgien cada dues o tres dècades, ara cada vegada s'apropen més en el temps perquè la lluita tecnològica es globalitza i comporta noves estructuracions del capital. El 2008 són una gran majoria de ciutadans que s'adonen d'on sorgeix el veritable problema i es qüestionen directament el capital, la banca i les finances com a màxims responsables dels patiments socials, malgrat la propaganda política i acadèmica amb què executius botiflers i els seus assessors van voler justificar l'injustificable. Qüestionat el teòric consens, des de la Segona Guerra Mundial, els sectors més reaccionaris aposten pel creixement de l'extrema dreta i s'allunyen de la socialdemocràcia posant en perill el pacte per la gestió dels capitals. Això implica una davallada de l'estat del benestar del món occidental, per l'augment de les retallades a una classe obrera que des de fa dècades va renunciar a la transformació social revolucionària. Quan al capital li arriba el pànic, tot s'hi val per tal de garantir el grau de submissió de la societat. Alguns sociòlegs i epidemiòlegs nord-americans ja s'han posat d'acord per tal que la salut sigui el centre d'un nou consens sempre que estigui fora del debat democràtic. Amb un gran desplegament propagandístic, es tractaria d'introduir la por entre la població, ja que la por d'emmalaltir és semblant a la por de perdre l'habitatge o a la falta d'ingressos per manca de sou. Amb el mite de la salut es pot militaritzar la societat, mentre no es qüestiona en absolut el model de producció de la indústria agroquímica, farmacèutica o militar-industrial ni els efectes de la contaminació ambiental. Lligats els conceptes de salut i economia, el nou discurs per la reconstrucció del nou consens interclassista és fàcil: «No en som responsables però prometem atenuar els efectes amb mesures econòmiques». Els nous governs faran veure que protegiran la salut de la gent i amb el nou consens els serà fàcil normalitzar l'estat d'excepció. Sota el mite de la salut i de la seva protecció s'hauran reconstruït les cadenes trencades del consens, a causa de la continuada agressió del capital sobre la classe obrera. No serà necessària la lluita de classes ni la negociació col·lectiva. La venda de la força de treball, com la salut, passarà per una relació individualitzada entre l'assalariat i l'explotador, amb la legislació repressiva de l'Estat com a intermediari. Ara bé, amb un capitalisme extenuat, la darrera paraula, potser, serà la dels oprimits.
