17 de maig de 2020
17.05.2020
Regió7

L'escorxador de la lleva del biberó

16.05.2020 | 23:45
L'escorxador de la lleva del biberó

El Govern espanyol de Largo Caballero va decretar la creació de l'Exèrcit Popular de la República (EPR) de caràcter unitari, de manera progressiva: incorporant els comandaments milicians com a oficials de l'exèrcit republicà; amb l'obligatorietat de mobilització de les lleves a qui s'aplica la disciplina militar; i oficialment des del 16 d'octubre del 1936, amb la unificació de les milícies dins l'Exèrcit. Així les columnes i milícies van deixant pas a les brigades mixtes. Ara bé, l'Exèrcit de l'Est al Front d'Aragó continuava format per columnes anarquistes, que es resistien al comandament únic. Poc temps després, la Generalitat va crear l'Exèrcit Popular de Catalunya (EPC), el 6 de desembre. Encara que el 28 d'octubre es van militaritzar les milícies i el 31 es mobilitzaren les lleves del 1933 al 1936, no serà fins als Fets de Maig del 1937 que l'EPC va ser suprimit i el seus integrants van formar part de l'EPR. Es va passar d'unes forces armades voluntàries a un exèrcit autoritari i disciplinat. Quan a la primavera del 1938, Franco s'acosta al Segre, la Noguera Pallaresa i l'Ebre, la desmoralització és general en la rereguarda catalana. Tard i de cap per avall es van organitzar bases d'instrucció de l'Exèrcit Popular, com la de Pujalt, a 60 quilòmetres de la línia del front, que van ser del tot insuficients.

Cada vegada són més els joves catalans que fugen cap a la frontera, o s'embosquen, de manera que augmenten les desercions. L'evolució de la guerra, cada dia més favorable als feixistes -ja que l'EPR no podia aturar la seva ofensiva-, obliga un desesperat Manuel Azaña a la mobilització de la lleva del biberó, amb joves convertits en carn de canó, en uns combats acarnissats, per als quals no estan preparats i en una lluita molt desigual al front de combat. Alguns d'ells hi arribaran sense cap instrucció militar, o el que és pitjor, com relata el biberó Salvador Farrés: «A Sanaüja, fèiem la instrucció amb escombres.» Aquesta brutal desorganització afectarà especialment la població catalana, que es trobarà els rebels franquistes atacant el seu territori. Fins i tot, s'enfrontaran catalans contra catalans, com afirma el periodista gràfic i biberó Antoni Quintana, «Franco no podia veure els catalans i va fer atacar el Terç de Montserrat en solitari, el que va provocar entre els requetès un gran nombre de morts i ferits», situació que es va donar als Quatre Camins, a la batalla de l'Ebre. D'altra banda, Jaume Navarro explica que a la muntanya del Merengue: «115 soldats de la meva companyia van perdre la vida, van ser ferits o donats per desapareguts; bona part de la lleva del biberó de 1941, mentre que la 27 divisió, que eren veterans andalusos, anaven darrere.»

Als responsables de l'Exèrcit Popular de la República Espa-nyola se'ls ha d'acusar de desorganitzats, amb constants baralles internes entre els seus comandaments, fins esdevenir un caos, com explica Antoni Vives: «No teníem temps ni de menjar, havíem de córrer perquè ens empaitaven amb morters», o fer-los quedar en ridícul amb barquetes sense retorn, com manifesta Salvador Farrés: «Amb unes barquetes amb taulons s'havia de passar l'Ebre, però no es podia tornar. Això un militar no ho pot fer». Així mateix s'ha de denunciar el mal cor i la deshumanització d'alguns comandaments militars en deixar patir de gana tot un munt de joves entre 17 i 18 anys per una mala alimentació, sovint consistent amb un panet i naps crus. El mal equipament, amb tan sols un plat, una flassada, una cantimplora i mal calçats, plens de xinxes i polls, amb una enorme insalubritat, on els soldats hauran de fer servir clots en lloc de latrines. A més d'aquests mals tractes, els crits i gemecs dels ferits arreu, molts dels quals es dessagnen abans d'arribar als hospitals de sang, on la sort era un factor clau que separava la mort de la supervivència traumàtica. I no cal dir els morts abandonats als camps de batalla, fins al punt que algunes famílies mai han sabut on van ser enterrats. Si alguns comandaments militars republicans van actuar sense mirar prim, la indignitat dels franquistes no es pot passar per alt, ja que no contents en generar una guerra, van imposar la dictadura del silenci per amagar els patiments que va ocasionar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit