Qualsevol alcalde, de poble o de ciutat, sap que quan vol fer una cosa, sobretot si és la primera vegada, ho ha de consultar al secretari de la corporació. Aquest li dirà si es pot o no es pot fer. A partir d'aquí l'alcalde té dues opcions. Una és tirar pel dret, i es trobarà amb un advertiment d'il·legalitat a sobre la seva taula, i pot continuar, però si un veí l'acusa de prevaricació, difícilment s'escaparà de la inhabilitació. L'altra opció passa per dir al secretari amb la millor de les seves cares: «em pot trobar una solució?». Segur que el més ràpidament possible el secretari li farà una proposta ajustada a la legalitat, potser no serà exactament el que volia l'alcalde però s'hi assemblarà molt.
Això és el que ha passat amb el Govern de la Generalitat aquesta setmana. El tema no per conegut deixa de ser greu. Diumenge el Govern va tirar pel dret, sense cap mena de dubte, sense fer cas dels seus assessors legals, i va redactar una resolució manifestament contrària a l'ordenament jurídic referent a la covid a Lleida. El jutjat de la capital del Segrià la va tombar i ja hi som. Ja tenim la festa muntada. Vinga rodes de premsa amb els escarafalls que convingui i una miqueta més, i si pot ser per escalfar-les una mica abans. Visca el Twitter.
Dilluns al vespre el Consell Executiu va aprovar un decret llei, que diguin el que diguin recull totes les peticions de la jutgessa al seu requeriment, i va més enllà, i permet a la Generalitat prendre tot un seguit de mesures per fer front a la pandèmia. Per fer-ho entenedor, la resolució aprovada diumenge no compleix, ni de bon tros, el decret llei de dilluns. El decret el que diu resumint molt és que en determinats casos, argumentant-ho científicament i delimitant-ho en el temps, la Generalitat pot limitar fins a cert punt els moviments dels ciutadans i prohibir certes activitats d'un públic. És a dir, tot el merder per fer exactament el que havia demanat la jutgessa. Tot i així la resolució de dimarts va haver de ser esmenada perquè la Generalitat pretenia confinar el poble de Massalcoreig quan només hi ha hagut un cas, incomplint el seu propi decret.
Fins aquí els fets. Què hi havia al darrere? Feia dies que es veia a venir, un servidor va insinuar-ho en aquesta mateixa columna. El Govern de Catalunya, que s'aguanta per necessitats mútues, necessita un enemic extern per anar fent bullir l'olla. Algú volia muntar un 1-O Sanitari, aquest cop amb els malalts de covid com a ostatges, però li ha sortit malament. Tot aquell que té alguna cosa a dir en el món de la sanitat els va fer saber que per aquí no hi passaven, i que fessin el favor d'arreglar les coses i no espatllar-les més. Que fessin el favor de no dir més disbarats i trobar solucions, per poder treballar.
Aquest cop no ha pogut ser. Amb la salut no s'hi juga, i ja n'hi ha prou de repúbliques imaginàries. Ara tenen sobirania plena sobre la malaltia, i si realment volen solucions posin recursos, i facin cas als especialistes que són els que en saben. Temo molt que no serà així .
Quin gran pecat hem fet els catalans per haver de patir aquest pèssim govern? Tornarà el senderi a Catalunya? O ni així?
