Sense el celebrat acord per crear un fons europeu per a la recuperació el futur de la Unió Europea estaria en dubte i la sortida de l'actual crisi sanitària i econòmica seria encara més llarga i dolorosa. Qui no se n'alegri hauria d'explicar molt i molt bé quines alternatives reals proposa. Dit això, faríem bé tots plegats de rebaixar l'eufòria i evitar els adjectius massa transcendents. Ni es tracta -com s'ha dit- d'un moment hamiltonià, ni s'assegura definitivament el futur del projecte compartit, ni ens permet pensar que a les societats europea i catalana els espera un esdevenidor immediat lliure de dificultats i tensions.
«No estem fent una coalició d'estats, estem unint persones», va dir Jean Monnet fa 70 anys. L'europeisme sincer -no el que només se n'omple la boca quan pot parar la mà- sempre ha cregut que la construcció d'una societat europea, superadora de rivalitats estatals i nacionals, és l'objectiu central i prioritari i que la integració econòmica és tan sols un mitjà per aconseguir-ho. Passa sempre que el mitjà condiciona el fi i passa a vegades que, com ara, s'acaba confonent una cosa amb l'altra.
És cert que l'acord de la setmana passada conté una novetat destacable en forma de transferències directes a finançar amb recursos propis de la UE, no amb aportacions directes dels estats. Tot i així, el text acordat es limita a preveure fluxos monetaris (crèdits i subvencions) entre Brussel·les i els estats i, a canvi, rebaixa el pressupost d'importants programes comunitaris, permet que siguin els mateixos estats receptors els que decideixin, a partir d'unes línies mestres poc delimitades, en què es gastaran els diners i -novetat perillosa!- preveu que siguin els altres estats, a més dels mecanismes propis de la Unió, els que controlin l'ús que cada soci faci d'aquests fons. Els estats jugant al gat i la rata entre ells, les institucions comunitàries fent poc més que d'àrbitre i l'europarlament -l'únic òrgan europeu escollit directament per la ciutadania- reduït al paper d'espectador.
No era l'única opció possible. S'hauria pogut apostar per projectes veritablement comuns, que creessin igualtat, solidaritat i fraternitat europees. Una renda bàsica europea, un programa comunitari d'ajuda a les energies renovables, un pla per garantir bons estàndards a la sanitat pública de tota la Unió, un projecte per potenciar i integrar la xarxa ferroviària continental... Es podria, en definitiva, haver aprofitat l'ocasió per injectar diners a l'economia (per tornar a fer girar la roda) alhora que s'enfortia i redefinia el projecte europeu amb propostes que en visualitzessin els avantatges, que reforcessin el paper de Brussel·les (sí, de Brussel·les) i que -condició sine qua non- traguessin pes, poder i protagonisme als estats. Més Parlament i menys Consell Europeu, més pressupost comú i menys transferències. En lloc d'això, s'ha optat per un pacte entre estats en el qual els del nord faciliten diners per als del sud a canvi de mantenir una unitat de mercat que beneficia sobretot els primers. Pur interès comptable.
Però a la vida, i en política, reduir les relacions o els projectes a un simple full de càlcul difícilment crea res de prou sòlid i perdurable. Si no hi ha res més, si no hi ha experiències i horitzons compartits, i una mica d'afecte, tard o d'hora a algú no li surten els números i la relació es debilita fins a extingir-se. En tenim precedents i podríem fer paral·lelismes.
