No se si sou molt de sèries; en el meu cas, això va a tongades. He passat unes no-vacances sense engegar la tele i en la no-tornada a la suposada no-rutina d'un setembre no típic -com tot el que passa des del 13 de març- he recuperat les ganes de seure al sofà sense necessitat de ventilador per pitjar el botó de Netflix i trobar allà on el vaig deixar el capítol de la sèrie que em mirava, Deadwind. Es tracta d'un nòrdic noir finlandès on, en els 8 dels 12 capítols de la primera temporada, la protagonista somriu potser dues vegades. Ara, cada cop una mica més. Però ho entenc. En una història fosca, on el més blanc és la neu, per on desfilen crims i relacions personals i laborals complicades, m'imagino que és normal que la detectiu Sofia Karppi i el detectiu Sakari Nurmi -ell és de somriures més fàcils, tot sigui dit-, no es passin els capítols brindant per un final feliç. La normalitat de Deadwind -trames creïbles, desenvolupament lent en la construcció dels personatges- és, segurament, el punt fort d'una sèrie que, paradoxalment, em recorda com el món en pandèmia no té res de normal. I potser per aquest motiu, durant les no-vacances he intentat oblidar que no puc posar el peu al carrer sense mascareta. La normalitat, encara que sigui en una ficció negra finlandesa, em recorda que res no és normal.
