Arribo quan tothom se'n va. Cotxes en retirada, bosses al portaequipatges, sorra entre els dits dels peus. És un gest personal de rebel·lia que m'acompanya de lluny. Prepandèmic. Com quan em nego a veure la pel·lícula que recomanen els cinèfils o el llibre premiat. Gaudeixo del que altres deixen. És incomprensible que marxin justament ara, quan arriba l'hora bona, quan la llum cau obliqua buscant repòs sobre les teulades. Jo vinc a trobar el gaudi de l'absència. L'avorriment en estat pur és una forma impopular de diversió. El banc de llistons de fusta desgastada, la roba estesa que ja és eixuta, la pissarra negra del restaurant que anuncia amb lletra lligada el menú del migdia, la porta de ferro que fa dotze hores que està cargolada a dalt de tot, les branques dels arbres del passeig que han resistit estoicament els embats del vent. Els objectes també reflecteixen el cansament.
Respiro cap endins amagada en un tros de tela que em retorna l'alè. Només faig olor de mi. Puc ser mentolada com la pasta de dents o amarga com el cafè. Depèn. Fa mesos que no em pinto els llavis. Ningú veu quan torço la boca, quan somric, quan trec la llengua, quan em mossego. És estrany que, a voltes, em sigui útil aquesta mascareta incòmoda que em recorda constantment que visc gràcies a l'aire. M'aïlla en moments que abans eren impensables, m'obliga a estalviar energia, a reflexionar més, a triar més bé què dic. Quan parlo els meus interlocutors es queixen que crido. Apujo el to, és cert, però ho faig perquè m'entenguin. És tan esgotador escoltar només amb les orelles i els ulls. Hauria de prendre nota de tot el que no dic aquests mesos per les dificultats de comunicació. Les coses importants, només. Practicar higiene comunicativa. Eliminar tota la informació supèrflua, prescindible, que llanço a l'aire, a aquest aire omnipresent i que ara inhalo filtrat amb gust de mar i fum que no sé d'on ve. També podria parar atenció a les noves primeres vegades, com seure ara aquí, quan ja s'acaba el dia, i pensar en dilluns.
Els infants tornaran a l'escola després de sis mesos. Serà un 14 de setembre únic i irrepetible. Estrenaran nova etapa malgrat les mascaretes, els gels hidroalcohòlics, les pors i les limitacions relacionals, i es mereixen viure-ho com el que és, l'inici d'una nova etapa de les seves vides. Estaria bé que les famílies no estalviessin la tradicional foto d'inici de curs amb la motxilla a l'esquena si l'han fet cada any, i que tots plegats fóssim prou hàbils per encomanar-los la il·lusió intrínseca de tot inici, fer que realment siguin ells els protagonistes, que el context i la pandèmia els facin la mínima ombra possible. Demà passat jo deixaré el pes de la meva motxilla a casa perquè ells carreguin només el seu equipatge.
