Arran d'unes imatges divulgades pel parc natural de l'Alt Pirineu on es veien dotzenes de furgonetes, autocaravanes i mobil homes mal aparcades a la carretera d'accés a aquest espai protegit, un servidor va fer un tuit afirmant que el furgonetisme (permeteu-me el neologisme) espatlla el paisatge, embussa camins i no deixa quartos al territori. Com que vaig rebre un munt de respostes i comentaris (també algun insult), m'ha semblat que el tema interessava i que valia la pena estirar-lo amb aquesta mica d'article.
Una prèvia: una cosa maca de l'autocaravàning és que genera identitat i comunitat (per això sobreviu el costum de saludar-se quan es troben a la carretera). Molts dels que el practiquen el consideren un estil de vida, una manera, fins i tot, d'entendre el món. De la comunitat a la secta, però, a vegades hi va un pas petit i per això hi ha qui es pren les reflexions crítiques com si fossin atacs personals. És una llàstima.
Al tema. Que la proliferació d'autocaravanes i furgonetes contribueix a espatllar el paisatge i embussar camins i carreteres de muntanya em sembla una evidència. Feu una prova: demaneu al senyor google una imatge general del santuari de Núria i afegiu-hi (mentalment) una bona carretera i un aparcament per a 200 vehicles. Millora o empitjora, la imatge? Els cotxes (tots menys el meu...) a la natura hi fan nosa i lleig, les furgonetes i les autocaravanes, per una senzilla qüestió de dimensions, més.
Una activitat com aquesta, que afegeix encara més vehicles a la xarxa viària de muntanya, contribueix inevitablement a col·lapsar accessos i, en conseqüència, empeny en la direcció d'eixamplar camins, construir benzineres i aparcaments o desdoblar carreteres. Hi ha qui diu que més mal fa l'hostaleria. I sí, n'hi ha de molt lletjos, d'hotels. Però el que realment consumeix i trinxa territori són sobretot les grans infraestructures (lligades sobretot a la mobilitat rodada) i les segones residències, amb una ocupació mitjana molt inferior a la dels hotels, fondes, albergs o cases de turisme rural. A més, i aquí volia anar a parar, l'hostaleria, com el transport públic, facilita el contacte entre el visitant i la població local, la socialització i -si es fa bé- el benefici mutu. El transport i l'allotjament privats, en canvi, fomenten l'atomització i la incomunicació.
Anem, per fi, a la qüestió dels diners, molt lligat a això darrer que dèiem. Evidentment que hi ha autocaravanistes que compren productes locals i que fan gran consum a bars i restaurants, però en general aquesta és una modalitat de turisme que tendeix a tot el contrari, al fes-t'ho-tu-mateix. I és que darrere aquesta manera de viatjar hi ha el mite (respectabilíssim) de la llibertat lligada a l'autosuficiència. Jo, tu i la furgo, no ens cal res més... I, més enllà del mite, la necessitat de compensar la inversió feta, d'evitar despeses per contrarestar les importants obligacions econòmiques (compra, assegurança, garatge, manteniment, impostos...) que aquesta forma de sentir-se lliures comporta.
I amb tot això què vull dir? No res. Que, com en tantes altres coses, quan els habitacles amb rodes eren una opció marginal i exòtica, les seves conseqüències per al conjunt de la societat eren mínimes, però que ara que s'ha convertit en fenomen mainstream, les repercussions augmenten i la necessitat de regular-ho molt millor, també.
