Aquest dijous ha fet tres anys de l'1 d'octubre del 2017, el dia que vam votar i que la república catalana va guanyar democràticament. I també el dia que quedarà enregistrat per sempre a la memòria de moltíssims ciutadans. La seqüència va ser semblant a la majoria de col·legis electorals. A primera hora del matí, encara fosc, centenars de veïns s'apilotaven davant les portes, encara tancades, de l'indret de votació, per protegir-lo. I tot de cop, la primera emoció forta del dia: arribaven les urnes i esclataven els aplaudiments. Algú s'havia encarregat de comprar-les, de tenir-les emmagatzemades en lloc segur, de distribuir-les per tot el país, i de deixar-les a l'abast de cada col·legi. I tot sense que els intents que va fer contínuament l'Estat aconseguissin interceptar-ne ni una. Es va haver d'esperar encara una bona estona fins a l'hora de començar la votació, amb les dificultats amb què ja es comptava: el intents de l'Estat per boicotejar les connexions telemàtiques que es van anar superant i van permetre finalment de votar amb total seguretat per mitjà del sistema de cens universal. Arreu de Catalunya es constataven les mateixes característiques: una afluència constant i massiva de votants i l'alegria esclatant de poder votar per la independència. I un altre fet emocionant i pràcticament general: moltíssima gent durant tot el dia davant dels col·legis electorals que, cada cop que corria el rumor que estava a punt d'arribar alguna força policial per aturar la votació o emportar-se les urnes, s'asseia a terra i entrellaçava els braços per impedir-ho. En resum: fa tres anys vam viure una jornada fonamental i extraordinària de la història del nostre país, que es mantindrà com a referència bàsica de cara al futur. I és que, malgrat la repressió i els cops de porra, el desig de llibertat segueix ben viu. Tal com han dit i repetit els presos polítics i exiliats: ho tornarem a fer.
Mentrestant, des d'aquell 1 d'octubre del 2017 fins avui ha passat de tot. Però l'Estat s'ha enfortit? S'ha cohesionat més? No. De cap manera. La repressió contínua ha fet efecte? Tampoc. Els milers de represaliats han convençut els milions de votants de l'1 d'octubre que no hi ha res a fer i que cal sotmetre's? No. El primer senyal, el primer advertiment claríssim a l'Estat, van ser les eleccions que Mariano Rajoy va convocar el 21 de desembre del 2017, després d'haver aplicat l'article 155. Literalment Rajoy deia que volia que aquells comicis, manipulats de forma directíssima per l'Estat, fossin «limpios, libres y legales». Doncs l'independentisme va tornar a guanyar les eleccions. I malgrat tots els problemes que els tribunals espanyols hi van posar, el nou president de la Generalitat va ser altre independentista: Quim Torra. I ara, inhabilitat injustament, comença un nou període electoral que acabarà altre cop amb victòria global dels defensors d'allò que l'Estat tant rebutja: la república catalana. El camí de la repressió, doncs, no ha funcionat. Ho ha entès l'establishment polític espanyol? Ho han entès els poders fàctics? Arribat l'octubre del 2020, ho han entès ja els partits del 155?
La feblesa de l'Estat creix també per causes alienes al desafiament català, que el fan entrar en crisi per múltiples raons. La covid-19 no té sortides fàcils ni des de l'àmbit sanitari ni des del punt de vista econòmic, i el pitjor encara no ha arribat. L'enfrontament polític entre els partits estatals és creixent i no només per la pandèmia. I el vergonyós tema del rei emèrit, fugat per amagar els seus tripijocs, posa del tot en qüestió una monarquia que ja és impossible de justificar. Tot plegat configura un Estat bloquejat pels seus problemes i incapaç de trobar-hi sortides raonables i democràtiques.
