L’any 1905 es va publicar a la impremta d’Antonio López de Barcelona el llibre La resurrección de Don Quijote: nuevas y jamás oídas aventuras de tan ingenioso Hidalgo; l’autor, que firma el llibre, diu que és diu P. Valbuena, amb caricatures de Sancho. En Quixot ressuscita, es fa de la UGT, va al cine i acaba els seus dies sota el nostrat Pi de les Tres Branques al pla de Campllong i és enterrat a sota el Pi. El professor de la Universitat de Barcelona Joaquim Auladell va tenir cura de la reedició l’any 2005 de la La resurrección de Don Quijote.
Malgrat els aplecs i concentracions que es fan sobre el Pi, segueix sent un gran desconegut. El Pi, fins al poema de Verdaguer, era només conegut pels fidels del bisbat de Solsona, com el símbol de la Santíssima Trinitat, qui resava sota ell, guanyava indulgències. Verdaguer, en el seu poema, recull la significació trinitària del Pi i el converteix, també, en símbol de la unitat lingüística del català als Països Catalans. Mossèn Cinto fou, doncs, el primer a reivindicar la unitat nacional de les terres catalanes d’una forma poètica i contundent.
L’any de Verdaguer, 1902, es varen editar milers de milers de fullets amb la seva Oda a Barcelona i el poema del Pi de les Tres Branques, per tant, podem dir, sense cap mena de dubte, que el seu vers del Pi fou un dels més populars i coneguts de la seva època. Que Valvuena el faci morir Don Quixot a sota el Pi l’any 1905 era una cosa més que normal, com que a l’Escala Negra de l’ajuntament barceloní hi hagi un espectacular Pi de les Tres Branques presidint-la. Fins on jo sé ni al Palau de la Generalitat i a la seu del Parlament de Catalunya no hi ha cap Pi pintat, fins ara.
L’editora de llibres en català dels exiliats a Santiago de Xile es deia el Pi de les Tres Branques i, entre d’altres, va editar les Elegies de Bierville de Carles Riba i Llunyania de Josep Carner. I una altra curiositat del Pi és la peça teatral Lo Pi de les Tres Branques de Francesc Pelagi i Briz, publicada per primera vegada al Calendari català de l’any 1876. En aquesta obra, emmarcada dins les guerres carlines, un soldat acaba penjat d’una de les branques del Pi per haver ultratjat una noia que, de resultes d’aquest fet, va haver de professar com a monja. Ventura i Gasol, sota el Pi Jove a l’any 1921, va dir: «El dia del nostre alliberament fent una sardana al volt del Pi major mort florirà de bell nou a semblança d’aquests bastons secs que Déu feia florir a les mans dels vels patriarques en senyal de la seva virtut. I que, si no, en faran una foguera a dalt del cim d’Estela, i el que ara són tres soques mortes seran tres columnes de foc vives que abrandaran el cel de la pàtria».
Els berguedans tenim un passat molt gloriós, Berga i comarca havien estat un bon centre de difusió de la cultura i ara avui... anar fent.
