Ho van dir amb totes les lletres a Manresa afectats de malalties mentals, familiars i entitats del sector: és incomprensible que es tracti amb normalitat qui pateix malalties de coll avall i amb anormalitat si són de coll amunt. La causa? El càncer fa por, però no és un estigma. La malaltia mental encara sí. I què fem davant les coses que no volem veure, que ens és més còmode ignorar, com passa també amb l'envelliment? Doncs mirar cap a una altra banda, una pràctica que assegura la trompada. Mirar els problemes als ulls és obligació de tots, però més de qui més poder i responsabilitat té. En el cas dels que pateixen problemes de salut mental, van dir clarament que no en tenen prou amb atenció telefònica, que el confinament per a ells ha estat encara pitjor que per als altres i que invisibilitzar els problemes no els soluciona, sinó que els empitjora. Tirar endavant amb el vent a favor és fàcil. Allò veritablement difícil és viure dia rere dia a contracorrent. Les persones amb problemes de salut mental són el millor exemple de ciutadans que suen la cansalada per avançar, en part per culpa de les traves que els posem tots plegats, els seus propis conciutadans, els que tenim l'obligació de donar-los suport. A l'acte de la plaça Major de Manresa van demanar, molt enraonadament, un canvi de model.
