Aquesta setmana ha fet vuitanta anys de l'assassinat del president de la Generalitat Lluís Companys. Els fets són prou coneguts: la mort de Francesc Macià el dia de Nadal l 1933 va comportar que per Cap d'Any l 1934 el Parlament català reunit en sessió extraordinària elegís Companys per substituir-lo. Políticament, l'època era extremadament complicada i pels fets d'octubre de 1934, tot el govern de la Generalitat fou empresonat fins que va ser alliberat gràcies a la victòria del Front Popular del febrer del 1936. Però la insurrecció militar de juliol del 1936 va fer encara més difícil la situació i a principis de febrer del 1939 Lluís Companys travessava la frontera per acabar establint-se com a exiliat a la Bretanya francesa. Detingut per la policia alemanya l'agost del 1940, va ser portat a Madrid i més tard a Montjuïc, on, després d'un consell de guerra sumaríssim sense cap garantia legal, va ser afusellat el 15 d'octubre del 1940. El president Torra, en el discurs de la Diada d'enguany, recordava que França i Alema-nya ja van assumir la seva culpabilitat per la detenció i deportació de Companys, però que l'Estat espanyol, responsable màxim de la seva mort, encara no ho ha fet. Aquesta manca de reconeixement d'un crim polític tan poc discutible només té una explicació: desaparegut el general Franco l'any 1975, l'anomenada «època de la transició» no va representar realment la superació del franquisme sinó només la seva adaptació a unes noves circumstàncies, sense esborrar les bases ideològiques que l'havien originat. I una d'elles és el valor absolut que s'atorga a la unitat de l'Estat: «La unidad de destino en lo universal» de què parlava José Antonio Primo de Rivera. Avui, la repressió continuada de l'independentisme n'és encara una conseqüència.

I d'un fet del passat que encara té efectes avui a una situació del present que influirà en el demà. La qüestió del coronavirus fa temps que és un tema controvertit i també desconcertant i inquietant des del punt de vista sanitari i econòmic. A l'abril o al maig passat ningú no comptava que a mitjan octubre encara estaríem tan directament afectats per la pandèmia. I de moment no se n'endevina el final i ni tan sols se n'ha aclarit el camí de sortida. La disjuntiva entre salut i economia, que ha fet vessar tanta tinta, és falsa. Sense garantir la salut de la majoria de la població l'economia s'ensorrarà irremissiblement. I sense una economia prou forta la salut pública perillarà cada dia més. És cert que bona part de la població està cansada de les restriccions de tot tipus que ha comportat la pandèmia. Però també ho és que els que n'han suportat el pes més gran ha estat el personal sanitari, tot i que igualment és veritat que hi ha persones individuals i empreses que estan al límit i que necessiten amb urgència ajuts i recolzaments, just en el moment que moltes administracions públiques van ben escasses de recursos.

El pitjor és veure que més d'un grup polític vol treure profit de les decisions que s'han d'anar prenent per tallar l'expansió del coronavirus. S'ha de dir, una vegada més, que no tot s'hi val. Les darreres discussions al Congrés de Diputats, per exemple, fan sentir autèntica vergonya aliena. Aprofitar la pandèmia per tirar-se els plats -o sigui, els morts i els infectats- pel cap, és indignant. El nivell del debat és inacceptable, sobretot veient que els promotors de les retallades en sanitat durant la crisi econòmica del 2008 ara diuen que falten mitjans. Per tant, prou polèmiques. I que siguin els entesos en la matèria els que diguin què cal fer. No sortirem del clot escoltant només els eterns descontents o els que no fan més que cridar que tothom està equivocat excepte ells.