Bars on t'endús l'olor de fregit enganxada a la roba. Bars petits i estrets, amb poca llum del sol i menys ventilació. Bars on els cambrers miren al mòbil, xerren amb un amic o dirigeixen la mirada a qualsevol lloc menys a la barra on fa 5 minuts que t'esperes. Establiments amb taules i cadires de plasticot i quadres de propaganda o d'aquells que es compren per quatre duros als basars (i que sempre són imatges de postes de sol o dels gratacels de Nova York). Bars que salven la caixa gràcies a la ludopatia dels seus clients. Negocis que no serien rendibles si els que hi treballen no ho fessin 15 hores diàries, set dies a la setmana. Bars amb el personal permanentment de mala llet, entre altres raons, perquè cobra un sou de merda. Prestatges de dins i darrere la barra desordenats, bruts i atapeïts de restes de promocions invendibles. Vàters ?perquè no se'n pot dir d'una altra manera? petits, atrotinats i pudents. Televisions permanentment engegades connectant amb els canals més desagradables. Bars que generen quantitats indecents de residus perquè els refrescos els donen amb llauna, l'aigua amb ampolla de plàstic, la cullereta del cafè també de plàstic i les pastes envasades.

Enteneu-me, he treballat quinze anys en un bar. Algunes d'aquestes desgràcies em són tristament familiars. Sé que no és una feina fàcil, que has de fer equilibris perquè els números surtin i que al preu que es venen en aquest país les consumicions costa molt que et quedi marge per tenir l'espai en condicions i el personal content. I no obstant això, 15 anys després de deixar l'hostaleria, encara ara somio que hi torno, que soc rere una barra veient entrar i sortir la gent, mirant de proporcionar una estona de lleure, de refrigeri, d'introspecció o de companyia. Si li treus els mals horaris i els pèssims sous, és una feina agraïda i enriquidora com poques n'hi ha. M'agraden els bars. La cervesa i el cafè hi són més bons que a casa i els diaris hi diuen coses més interessants. En un bar sempre hi ha una funció o altra en marxa, amb actors, escenografia i guió mai del tot previsibles.

Però a Catalunya tenim gairebé 200 bars per cada 10.000 habitants. A Alemanya, França o Itàlia no arriben a la meitat. En aquestes condicions, amb aquest excés d'oferta, no és estrany que aquest sigui un mal negoci, amb locals impossibles, poca inversió, mals salaris, pèssim manteniment i pitjor servei. Amb la meitat de bars, faríem. Això sí, més grans, més lluminosos, més nets, més macos i més ben atesos. El que significa, també, una mica més cars, per tal de poder pagar millor a la gent que s'hi dedica i obtenir el marge suficient per reinvertir en el local i modernitzar el model de negoci.

Fer de necessitat virtut, en aquests moments, voldria dir aprofitar l'aturada provocada per l'emergència sanitària per reconvertir en profunditat aquest sector important de la nostra societat i la nostra economia. Amb ajudes per a la gent disposada a invertir i millorar i també per als que decideixin apagar definitivament la cafetera, amb restriccions més dures a la presència d'escurabutxaques, amb taxes d'escombraries que castiguin qui en genera volum, amb convenis laborals dignes i amb inspeccions de sanitat rigoroses.