Durant uns anys de la meva vida vaig exercir l'ofici més difícil, el d'autònom, en el meu cas com a freelance en tasques de comunicació, pagant les quotes més altes d'Europa per rebre unes prestacions de merda. Com molts d'altres, aquesta setmana he sentit una honesta solidaritat amb una profunda indignació, cap al mig milió de persones que practiquen el que s'ha convertit en l'ofici més perillós i ara humiliant.
És cert que les coses serien molt diferents si el Govern de l'Estat ens tornés els setze mil milions que s'enduen cada any, si la situació dels autònoms no se sumés a la dels nous desocupats a Barcelona que no cobren l'atur des de mitjan agost, si els ERTO no patissin els retards del setanta per cent d'expedients que van tenir dificultats per entrar en el sistema; però que una senyora amb una retribució propera als deu mil euros mensuals sigui la que et recorda que la Generalitat no té diners, que un senyor que parlava d'una república digital no sigui capaç de fer una trista pàgina web mentre li peten els servidors; o que una colla de trepes il·luminats, votats o apadrinats, decideixin repartir deu mil miserables ajuts a prop de cinc-cents mil damnificats, al crit de tonto l'últim; a més d'una potineria política de grans dimensions, és la mostra que ens manquen els diners, però sobretot ens manquen les formes.
Al nostre Govern li ha petat el software a la cara, perquè el hardware humà que el forma no ha estat preparat ni a l'alçada en una situació de crisi, a més de no tenir la capacitat per tractar amb el respecte degut un munt de persones que són un dels pilars fonamentals en l'evolució econòmica i social de la nostra nació.
Per molt que l'Honorable Conseller Puigneró hagués volgut vendre, en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada, la faula d'un futur digital; aquesta setmana hem baixat del núvol clavant-nos la garrotada. És una decepció proporcional a aquella que senties de petit quan demanaves una bicicleta i et portaven una caixa de colors Alpino, perquè te la pintessis; als autònoms els han apujat l'entrada pel circ dels despropòsits, quan han pujat al trapezi han vist que en lloc de xarxa només hi havia un petit matalàs inflable, i quan s'han fotut la clatellada a la pista no només no els han retornat els diners, sinó que s'han hagut de pagar les benes i l'esparadrap de la seva butxaca.
Ha estat com posar a la venda cent entrades per a un concert de Bruce Springsteen i esperar a veure què passa; l'esclat d'indignació mentre avancem cap a una catàstrofe social llançant-nos al cap les quatre engrunes que tenim, entre nosaltres, era del tot previsible. Ja ho deia el conseller, Espanya encara funciona en format analògic; però ara mateix nosaltres estem més a prop de l'autonomia analògica que de la independència digital.
