Arran de la mort de Diego Armando Maradona, un dels jugadors més destacats de la història del futbol mundial, potser el que més -amb el permís de Messi, Pelé, Di Stéfano i Cruyff, etc.-, molta gent hi ha dit la seva respecte de les qualitats que va tenir com a futbolista i, també, del seu tarannà com a persona al llarg dels 60 anys de vida. El Pelusa va jugar a futbol com els àngels, sens cap mena de dubte; ara bé, el seu comportament fora del camp va deixar molt a desitjar. Per aquest motiu hi ha qui no entén que Maradona pugui ser un ídol per a tanta gent i sigui idolatrat al seu país, Argentina, però també a fora, a Itàlia per exemple. Un dels motius és que hi ha qui viu el futbol al màxim i, en això, als argentins no els supera ningú. Guanyar la Copa del Món com va fer Maradona el 1986 a Mèxic va ser un regal que els que adoren la samarreta blanca-i-blau cel no oblidaran mai; també els aficionats del Nàpols recorden les dues lligues assolides pel seu equip gràcies a l´arribada de l´argentí, després del seu pas irregular pel Barça, etapa marcada per una greu lesió al genoll. En el vessant esportiu, malgrat alguns alts i baixos, ningú no dubta de la vàlua de Maradona. Tampoc ningú no dubta que Maradona no va tenir les millors companyies. Fama i diners fàcils van pervertir una persona marcada pels vicis, fins i tot quan encara estava en actiu. Però això, els aficionats, en la seva gran majoria, li ho perdonen. El dia de la seva vetlla, a Buenos Aires, i abans de l´enterrament, es va viure un caos entre la gent que es volia acomiadar del jugador digne del que va ser la seva pròpia vida.
