Tal com van les coses, segurament ja ens ho podíem esperar, però així i tot es fa difícil d'assimilar la notícia sobre la decisió que ha pres el Tribunal Suprem de fer repetir el judici contra Arnaldo Otegi per l'anomenat «cas Bateragune». Un cas del qual ja va celebrar-se el judici, es va pronunciar la sentència i fins i tot s'ha complert la condemna, però que va ser objecte d'una anul·lació per part del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que va condemnar l'estat espanyol per no haver garantit un judici just al condemnats. El Tribunal Suprem s'ha pres dos anys per declarar nul·la la sentència i ha decidit tornar a celebrar el judici justament quan el partit d'Otegi, EH Bildu, ha donat el seu suport als pressupostos generals de l'Estat. Com una conseqüència d'una decisió insòlita, que fa cas d'una demanda de Vox i que contradiu el parer de l'Audiència Nacional i la jurisprudència anterior del mateix Tribunal Suprem, Otegi, un dels protagonistes principals de les negociacions que van portar a la fi d'ETA, s'haurà d'asseure de nou al banc dels acusats, passar per tot el tràngol corresponent i esperar una nova sentència. Aquests són els fets.
A partir d'aquí, les interpretacions ja són lliures. Però no cal ser gaire malpensat per no veure-hi de seguida una reacció d'un tribunal ferit en el seu amor propi, incapaç d'acceptar que hi hagi una jurisdicció superior a la seva que li esmeni la plana. De manera que la primera conclusió lògica és que aquests jutges es mouen, no pas per cercar un veredicte just, sinó fonamentalment per replicar la humiliació implícita que portava la decisió del TEDH. A aquesta decisió no és aliena, naturalment, la persona de l'acusat, assenyalat persistentment per la dreta i la ultradreta espanyola no pas com un gestor de la pau i un constructor d'un nou marc polític sense violència a l'estat espanyol, sinó com una pervivència activa de l'anomenat «terrorisme basc»: hi ha un interès evident, explícit, a no enterrar la història d'un passat que molta gent ha intentat d'anar superant, sinó a mantenir viva la flama del conflicte i de la venjança. Aquesta persistència en la lògica de l'enfrontament alimenta en una bona mesura la vida quotidiana del PP i de Vox i de la caverna mediàtica madrilenya, i els jutges s'adhereixen de bona gana a una dinàmica suïcida que devora la política espanyola i la converteix en l'expressió d'una democràcia imperfecta, més propera a Turquia, per citar un sol exemple de sistema autocràtic, que no pas als països als quals molts hauríem volgut homologar-nos.
Hi ha encara dues circumstàncies més que bateguen al darrere de la decisió del Suprem. L'una és que Bildu pretengui donar suport al govern espanyol actual; l'altra és que Catalunya vulgui emparar en els tribunals europeus la pretensió de revocar les sentències d'uns tribunals disposats a salvar la famosa unitat d'Espanya al preu que sigui. És, doncs, un doble avís per a navegants, adreçat als bascos de Bildu i als independentistes catalans: no hi ha tribunals europeus ni drets humans que hi valguin, i la justícia espanyola, hereva directa del franquisme, és aquí per regir els nostres destins.
