Els més vellots recordareu un programa de la tele espanyola titulat «300 millones». A base de ballaruca, entrevistes lleugeres, mals acudits i molta lluminària pretenien crear consciència i sentiment de comunitat hispana i ho feien apel·lant, no als països d'Europa i Amèrica que tenen el castellà de llengua oficial, sinó directament a la gent, a cada una dels 300 milions de suposats hispanohablantes.

Més o menys en aquella època la Generalitat va llençar un eslògan d'èxit: som 6 milions (que ara s'ha actualitzat amb el 7'5 milions de futurs). Podien haver dit que som 42 comarques o 942 municipis, o 4 províncies o 7 vegueries, però no tindria el mateix efecte, perquè la intenció era i és vincular la idea de Catalunya a totes i cada una de les persones que hi vivim, directament, sense intermediaris.

En contrast, i malgrat allò que va dir Jean Monnet d'unir la gent, seguim parlant de l'Europa dels 27 (estats) i no de la dels 450 milions (en números rodons) de persones que ens hi estem.

La construcció europea va tenir en els gloriosos 30 (els anys de la intervenció pública en l'economia i l'aprofundiment democràtic) la seva millor època i en les quatre dècades posteriors, d'hegemonia neoliberal, la seva etapa d'estancament i decepció. Malgrat la injecció d'optimisme que van suposar l'ampliació posterior a la fi de la guerra freda i la creació de la moneda única, el cert és que el projecte europeu, progressivament allunyat dels valors fundacionals de justícia social i llibertat, va anar perdent empenta i credibilitat. Diversos i evidents han estat els símptomes d'aquesta greu malaltia: el trist paper d'Europa en la guerra dels Balcans, el rebuig ciutadà a la proposta de Constitució de la UE, la cruel reacció al crack del 2008, el Brexit, la incapacitat per actuar amb els drets humans per bandera davant l'arribada de refugiats i migrants...

Ara, però, amb el fracàs evident de les polítiques d'austeritat, l'evidència de la crisi climàtica global, la consumació del Brèxit, les tendències aïllacionistes dels Estats Units i la imminent proclamació de la Xina com a primera potència mundial, sembla que qui havia de reaccionar i podia (Berlin) ho ha fet i la construcció europea whatever it takes torna a ser la prioritat. Per aconseguir-ho, però, per poder influir al món de manera efectiva i positiva, Europa no pot seguir pendent i depenent de 27 governs amb dret de veto, molts interessos conjunturals i poca visió de conjunt. A la UE li cal molt més marge d'actuació i molta més legitimitat democràtica, i això passa inevitablement per afeblir definitivament el paper dels estats i reforçar el del parlament europeu i la ciutadania; per ser, cada vegada més, l'Europa dels 450M i no la dels 27.

En aquest sentit, el què hem vist aquesta setmana, amb la Comissió Europea comprant les vacunes que ens posarà la Generalitat i l'Estat Espanyol fent d'intermediari prescindible, és molt il·lustratiu i hauria de ser premonitori.