Ja s'ha complert un any des que es va identificar a la Xina el caràcter epidèmic de la covid-19. Ja fa més d'onze mesos que els contagis van esclatar a Europa. La setmana que ve se'n compliran deu del primer estat d'alarma espanyol, amb el seu confinament domiciliari. Pel maig van començar a ploure els anuncis d'avenços esperançadors en la recerca de la vacuna. A finals d'agost el ministre de Sanitat va dir que esperava la seva arribada al llarg del desembre; no tenia cap bola de vidre sinó les previsions de la Comissió Europea i de les farmacèutiques subministradores. I, efectivament, entre Nadal i Cap d'Any van arribar les primeres dosis ultracongelades. Si des de la primavera se sabia que hi hauria una vacuna, si a l'estiu ja s'havia situat el mes de desembre com a data probable per disposar-ne i començar a repartir-la, com és que ens ha agafat desprevinguts?
D'acord, l'hivern passat el virus va sorprendre. Tot va succeir tant de pressa que les autoritats sanitàries amb prou feines podien empaitar uns esdeveniments accelerats i dels que no tenien tota la informació perquè el desbordament va avariar els circuits. Però la terrible onada de primavera, amb l'holocaust de víctimes indefenses que ens avergonyirà per sempre, va donar pas a una pausa d'estiu suportable, i era lògic esperar que els nostres governants aprofitessin el respir per avançar-se als grans esdeveniments anotats a totes les agendes: la segona onada, que els epidemiòlegs pronosticaven per a quan arribés el fred, i una vacunació que per tenir eficàcia havia de ser massiva. Amb unes previsions tant clares i precises era inexcusable posar-s'hi a treballar de seguida, intensament, mobilitzant amb temps els recursos necessaris per no haver de córrer al darrer minut. Tot fa pensar que no ha estat així. L'onada s'ha trampejat a batzegades i les vacunes s'han començat a administrar amb una lentitud inexplicable abans no s'ha premut l'accelerador. A quina lluna feien la migdiada?
