Tal com explico al meu llibre Totes les sopes, aquest aliment reconfortant, a base d'aigua o brou, és segurament el més antic de la història. Les sopes van des dels luxosos bullits, com l'escudella i carn d'olla, el cocido espanyol (a la madrilenya, a la muntanyesa de Santander, a la maragata, amb pilotes de pa, a l'andalusa...); el cozido portuguès, el bollito misto italià o l'olla bòsnia, en general fetes amb diverses carns, verdures, llegums, embotits, etc., fins a sopes més senzilles però gustoses, com la sopa de farigola, la sopa de ajo a la castellana, la sopa de menta o la sopa de ceba de França. A Catalunya també hi havia sopes de ceba, sovint combinades amb patata, que és una llàstima que hagin desaparegut dels restaurants.

No obstant, la sopa de ceba francesa és una creació rodona, en la seva simplicitat. I presenta un aspecte interessant, que és un joc de textures entre el flonjo del brou amb la ceba i el cruixent del formatge gratinat. En la cuina antiga catalana també hi havia sopes amb una textura aconseguida al forn, que solien anomenar-se sopes daurades, que és una llàstima que hagin desaparegut.

Pel que fa a la soupe à l'oignon, es diu que procedeix del s. XVII, en què sembla que ja era feta de pa sec o crostons, brou de bou i ceba caramel·litzada. Una llegenda, no comprovada, diu que la sopa va ser inventada pel rei Lluís XV i la seva tia Manon Prod. De nit, mentre estava de caça, va descobrir que només tenia ceba, mantega i xampany com a provisions. Va cuinar els tres ingredients i es va fer la primera sopa de ceba francesa. Altres històries atribueixen la paternitat d'aquesta especialitat al rei Lluís XIV. En tots els casos, ben segur són llegendes que volen ennoblir l'origen d'aquesta sopa humil.

A París, a l'entorn dels bistrots del gran mercat de les Halles, la sopa de ceba es va convertir en la «sopa dels borratxos». En efecte: es diu que la gent que feia el tronera de nit, un cop acabada la disbauxa, anava a restaurar-se, de matinada, menjant una reconfortant i ben calenta sopa de ceba.

Fins i tot hi va haver una «Societat de la sopa de ceba». Aquesta societat, amb vint membres, va existir durant la Restauració. Els seus membres es reunien cada tres mesos per fer un sopar que sempre començava amb una sopa de ceba. Havien jurat estar junts fins que cadascun va ingressar a l'Acadèmia francesa; l'últim sopar es va fer el 1845, quan l'últim convidat va ser escollit per l'Institut de França. ?