Diumenge farà un any que una pandèmia que ens ha marcat profundament ens va obligar a confinar-nos, en aquell moment en els termes més estrictes (domiciliari), durant gairebé tres mesos. I en aquest any absolutament trasbalsat s'ha tornat a posar de manifest com de mal·leable són la nostra ment i la nostra memòria. S'ha evidenciat la capacitat (mental) d'adaptació que tenim a unes circumstàncies estranyes, sense menystenir-ne tots els impactes, fins a l'extrem de gairebé normalitzar-les. I s'ha posat de manifest fins a quin punt la nostra memòria es torna fortament selectiva i, amb el temps ens tria i preserva de tot plegat, no una seqüència continuada i amb fil argumental, sinó un successió de diapositives d'allò que més ens va impactar. He de dir-vos que, en el meu cas, he estat de les persones que, fins a dia d'avui (toco fusta), no he estat confinada ni tan sols en aquella primavera extrema. No és una confessió, la professió m'ho ha permès i demandat. Per això, la meva selecció de diapositives d'aquest any té sobretot relació amb el que aquella mobilitat excepcional i justificada em va permetre. D'aquest any convuls que aquesta setmana commemorarem tots plegats en una mena de catarsi col·lectiva em ve en primer lloc a la memòria el dilluns 16 de març. Aquell era el primer dia que havíem confinat preventivament a casa (teletreballant) la major part de la nostra redacció, tot i que en el meu cas vaig ser dels pocs que sempre hi vaig ser present. Recordo alçar la vista per damunt de la meva pantalla i descobrir, entre impactat i desubicat, una sala buida i silenciosa. Durant setmanes, amb els companys només ens vam veure les cares a través de les nostres terminals. Però, en contraposició, també m'ha quedat a la memòria veure com, malgrat aquesta distància física, el diari imprès acabava present a la nostra taula, dia rere dia, sense excepció. De l'any del confinament em ve a la memòria la diapositiva dels retorns cap a casa a primera hora de la tarda per una C-55 sud submergida en una buidor només trencada per controls policials: fantasmagòrica, irreal, apocalíptica. De l'any del coronavirus se m'apareix un dels primers dies de desconfinament quan, caminant pels centre del meu poble, redescobria els meus veïns semiocults rere una mascareta (que ara ja forma part de les nostres vides), mentre per la megafonia ressonava la veu enregistrada de l'alcaldessa demanant distància i prevenció. Diapositives d'un any que ens ha trencat esquemes, que ens deixa impactes, però que ens mostra com som d'amotllables.
