No saber és un estat preciós. No és gens fàcil, no saber, i sempre cal preservar un marge suficient per a la sorpresa». La frase és de Iolanda Batallé i és inclosa en el llibre Atreveix-te a fer les coses a la teva manera, una reflexió sobre la seva experiència liderant empreses i institucions. L'he llegit d'una tirada i l'he subratllat molt perquè és la meva manera particular d'afrontar les lectures. Obro els llibres i m'hi capbusso amb un llapis a la mà a la recerca de frases que em sacsegin, que em qüestionin veritats granítiques, que em confirmin intuïcions. Vaig assistir a la presentació del llibre el mateix dia que vaig escoltar una altra dona com explicava que el principal compromís que adquiria amb els professionals que treballaven amb ella era fer-los feliços. «Jo intentaré que et llevis cada dia amb ganes de venir a treballar», els diu. L'escolto entusiasmada. A mi mai m'han promès tant.
No és casualitat que aquestes dues persones que aposten per un lideratge diferent siguin dones, ni tampoc és imprescindible ser dona per manar d'una altra manera. Té més a veure amb les prioritats, amb els valors, amb la pròpia manera d'entendre el món i amb la visió que tenim dels altres. Enemics o aliats. Algú que ens fa créixer o ens fa ombra. «Es pot liderar sense demostrar que ets millor que qui tens al costat», assegura Batallé, i insisteix que la revolució és la generositat. El lideratge respectuós, diria jo mentre l'escolto. Una altra escriptora, Jenn Díaz, assenyala en el seu assaig Dona i poder que «les dones que són al capdavant poden ser empàtiques, properes, emocionals i solidàries... i també poden no ser-ho. (...) El canvi real esdevindrà quan les dones puguin triar quina mena de lideratge volen exercir sense que es menystingui la seva feina i la seva gestió. Enmig d'una crisi, ha de poder ser igual de vàlida una dona freda que calcula les seves emocions, que una dona que s'emociona i mostra la seva preocupació».
Repasso les persones amb qui m'he topat en la meva vida professional i identifico ràpidament les que han estat inspiradores. De les que més he après és de les que menys poder semblaven exercir. Sabien escoltar, confiaven, em feien riure. No puc estar més d'acord amb Batallé quan destaca la seva àvia com a exemple a seguir entre tots els gurus i experts en lideratge que ha conegut. «Aquella dona és qui va ensenyar-me/ que l'amor és duresa i claredat, / i que sense coratge no és possible estimar./ No era literatura: no sabia llegir», deia Joan Margarit en el poema Coratge. Reivindiquem les àvies sàvies de vida. Regalem-los poesia.
