31 de març de 2021
31.03.2021
Regió7

Setmana Santa: vacances o fugida?

30.03.2021 | 23:25
Setmana Santa: vacances o fugida?

Ja tenim aquí la setmana Santa i aquest darrer cap de setmana prop del 50% de vehicles que van marxar de Barcelona ja no hi han tornat. Les segones residències, les cases rurals i els càmpings es van omplint de catalans i catalanes (i també de francesos a la costa i d'alemanys a les illes Balears –perquè, ves per on, tampoc no han fet gaire cas de les recomanacions del seu Govern: visca la desobediència!. De fet, aquest darrer cap de setmana també es notava aquesta migració humana a la capital del Bages, ja que diumenge podies fer el vermut pel barri vell i no tenies pas problema per triar taula. La diàspora ha arribat i les persones surten com bolets desesperades per fotre el camp de la rutina diària, de la ciutat, el barri i el pis que els acull diàriament, tot buscant canviar d'aires, encara que sigui amb la mascareta posada.

Un esgotament que és del tot comprensible, és clar, però que torna a posar damunt la taula qui pot marxar i qui no. Certament, la vida sempre és una elecció, prendre decisions de les més banals fins a les més transcendents. Però el que fem en temps de pandèmia ve marcat i, molt també, per les possibilitats reals, pels recursos disponibles (encara que només sigui una targeta de plàstic que, tot i que comença a estar cremada, encara treu algun caleró). No voldria ser injusta, ja que és cert que hi ha persones que, podent marxar, no ho fan, perquè el que voldrien és compartir el temps amb altres bombolles i això no es pot fer. Però també és cert que hi ha un altre tipus de perfil que no tinc comptabilitzat, però que penso que són força més dels que ens pensem, perquè parli amb qui parli tothom en coneix algun. Em refereixo a les persones que aquesta pandèmia els han acabat vencent d'alguna manera, en el sentit que viuen espantades. Les restriccions s'han convertit en normes inamovibles, invariables i dur mocadors per agafar els panys de les portes, portar sempre com a mínim dues mascaretes, buscar camins alternatius per trobar-se el mínim de persones possibles és el seu sancta sanctorum personal. No pretenc criticar-ho, perquè a tothom aquest virus, d'una manera o altra, ens ha canviat la nostra manera de fer, de sentir, de pensar; la nostra salut mental. Aquesta és una altra gran factura que ens deixarà aquesta pandèmia i de la qual encara no som prou conscients del cost, ni quantitativament ni qualitativament parlant.

La gestió d'aquest malestar personal, de l'angoixa, l'ansietat, l'insomni, el tancar-nos en un mateix i no saber fer parar el cervell, que ens porta una vegada rere l'altre pensaments negatius, i descobrir que moltes coses que pensàvem que ens feien felices no eren certes. Descobrir que la persona amb qui convius no t'agrada, que qui pensaves que eren amics no ho són, que tantes hores dedicades a la feina no valien la pena, que no sabem com omplir el temps si no sortim a gastar o a donar voltes per centres comercials... Tot aquest desgavell no és tan sols personal sinó també col·lectiu, i per poder-hi fer front necessitem moltes coses. Sobretot, certeses.

Necessitem poder-nos mirar als ulls i veure no només algú que ens mira, sinó que també ens escolta. Necessitem governants que governin i que ens relatin un present i futur plausible, en el qual des de les diferències i les discrepàncies trobem punts de confluència; potser així ens menjarem la mona amb una mica d'alegria. Perquè ara ens hauria de poder tocar això: menjar-nos la mona i deixar de veure gent fent la mona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit