Santi Balmes, el cantant de Love of Lesbian, explicava en una entrevista a RAC1, que en una passejada per Madrid, on la banda va presentar fa uns dies en petit comitè el seu últim treball, V.E.H.N (Viaje Épico Hacia la Nada), una noia es va aturar al seu costat i li va dir, senzillament, gràcies. Contestava Balmes a una pregunta sobre quina era la mostra de gratitud mostrada pels fans que més li havia agradat quan va dir que aquella despullada paraula, sense necessitat de selfies ni autògrafs, l'havia emocionat. Era només una paraula. Un senzill gràcies.
Delphine de Vigan, l'escriptora francesa de Les lleialtats, explicava en una entrevista al Núvol que «pronunciar la paraula «gràcies» és molt fàcil. Potser ho diem més de 10 vegades cada dia. Ara bé, donar les gràcies evocant el que realment significa la paraula «gratitud» és de les coses més difícils que hi ha». Una reflexió de l'autora arran de la publicació, el febrer passat, de Les gratituds (Edicions 62), una novel·la breu sobre la importància de poder donar les gràcies a aquelles persones que ens han ajudat a la nostra vida, que n'han format part.
Griselda Pineda, una companya, em comentava fa ja unes quantes setmanes que tenia la impressió que, durant tota aquest temps de pandèmia, hem après a dir més i millor gràcies. Que pensava que tots érem més conscients de l'altre, precisament per no tenir ni idea de com de malament ho podia estar passant l'altra persona, i que potser per això intentàvem ser més empàtics, agraint com no havíem fet fins ara el torn a la cua del pa, una trucada fora d'hores, un cop de mà per acabar la feina o l'atenció dispensada a urgències. Un senzill gràcies.
Diem gràcies, com apuntava De Vigan mil i un cops cada dia. Per educació, sobretot. És de les primeres paraules que aprenem de petits i de les primeres que ensenyem de grans. Gràcies. I encara que només sigui per educació, amb un gràcies neutre per fer el fet, és un símptoma que, malgrat tot, reconeixes l'altre. Però les gràcies de debò... quantes vegades has dit un gràcies de veritat? La noia que passava pel carrer i va reconèixer Santi Balmes i li va dir senzillament gràcies, li expressava la seva gratitud per unes cançons que, probablement, l'han acompanyat en la seva vida.
Vivim temps de distàncies físiques i afectives i ens tapem amb una mascareta que ens salva de contagis però que escanya la comunicació. Potser, per això, la paraula gràcies, en aquests temps estranys, pren encara més sentit. Un senzill gràcies.
