Pensant en els aficionats, estaria bé no programar partits de la Lliga espanyola a les 10 de la nit d'un dia entre setmana, com seria meravellós que el Mundial 2022 no es disputés en una dictadura com Qatar. Els alts mandataris de la FIFA, la UEFA i les entitats que representen les grans lligues professionals han posat el crit al cel i han fet bandera del perjudici que la Superlliga significaria per a les aficions: en el subtext de les seves queixes, insults i amenaces, però, s'entén clarament que allà on diuen la paraula «aficionats» volen dir altres termes com «diners», «ingressos» i «beneficis». El projecte presentat per Florentino Pérez amb nocturnitat s'ha desplomat de manera tan incomprensible com incomprensible va ser la seva irrupció sísmica en el món del futbol. El principal problema amb el qual topa qualsevol intent de crear una gran competició amb clubs que tenen plaça fixa és cultural: Europa no són els Estats Units i des de sempre hi ha un sistema d'ascensos i descensos que regeix les competicions, tan amateurs com professionals. Superar aquesta cosmovisió de l'esport al vell continent és com escalar l'Everest sense oxigen i en temporada de monsons. Però el concepte d'una lliga entre els principals clubs europeus segurament s'acabarà imposant perquè és la tendència natural de l'esport d'elit capitalista. Les federacions són un anacronisme en el millor dels casos; un cau de mafiosos en el pitjor. I els destins de grans companyies multinacionals que generen i gaste milions d'euros no pot estar a les mans d'una colla d'executius buròcrates que no fan res per guanyar el que guanyen.
