Martin Heidegger, molt abans de Carles Porta, va posar llum en la foscor. Per exemple, de l'avorriment com a estat d'ànim fonamental. Per a Heidegger, l'avorriment era una expressió anímica ontològicament crucial. Contraposava l'avorrir-se a l'angoixa, l'estat d'ànim que mena a l'autenticitat. A Heidegger, la ment més potent que va donar la filosofia del segle XX, obridor de camins inèdits en la història del pensament, se li retreu (sense possibilitat d'excusa: per la participació en el conglomerat acadèmic del tercer Reich i per textos que enalteixen el hitlerisme) un biaix nazi en la seva trajectòria i en el seu pensament. Per al Heidegger que veia en el nazisme cert compliment de la seva crida a la vida autèntica encarant la mort i l'arrelament a la terra, l'avorriment era l'estat d'ànim de la vida inautèntica. Format en plena destrossa d'Europa, s'entén que contemplés l'avorriment com una expressió essencial per comprendre el lloc de l'ésser humà al món. També en la seva dimensió política. Però per als nascuts al continent en la bonança de la postguerra, criats en la transició de les dictadures (o posteriorment) i inserits en l'espectacle embolcallant del consum, l'avorriment era menystingut en l'esfera privada i era empès a tenir una funció en la vida pública: ha estat el millor bàlsam per a la nostra vida política. Fins ara.

Que no transcendís gairebé res d'interès general més enllà de les portes de les comissions parlamentàries i els faristols dels diputats, que la política arribés a les nostres vides com una pluja molt fina en els telenotícies o entre les pàgines d'esports i de cultura dels diaris, que els fets transcendentals es donessin amb comptagotes i cada vegada en una dosi menor, que la història fos alguna cosa a estudiar però no a viure intensament com ho havien fet els nostres avantpassats: tot això conformava un generalitzat avorriment col·lectiu que feia les nostres societats més vacunades contra les ingerències del populisme extremista. Fins ara.

D'uns anys ençà, tendim a buscar en la política l'espectacle que ja ens avorreix en la vida privada. Necessitats de nous estímuls, més prometedors, més assequibles, hem fet de la política un mercat dels encants, on el barat surt molt car. Podem concloure que era millor viure una avorrida vida comunitària. Menys excitant, però arrecerada dels embats dels que sempre han vist en l'avorriment públic un símptoma malaltís de societats en decadència. Que naturalment cal destruir-les.