La repressió contra l'independentisme desplegada a partir de setembre del 2017 ha seguit sempre dos paràmetres clàssics, de manual: castigar i escarmentar el major nombre d'opositors i al mateix temps intentar generar la mínima reacció solidària tant al país com a l'exterior. Així, per exemple la violència policial de l'1 d'octubre estava perfectament buscada i responia a un triple objectiu: demostrar qui tenia la força, transmetre al món el missatge que la independència era una causa perduda i afeblir la legitimitat del referèndum. El què també estava previst -tot i que mai es pot assegurar del tot- és que no hi haguessin morts. La policia -n'estic convençut- tenia odres estrictes de fer anar la porra (com si no hi hagués demà...) però de no utilitzar en cap cas armes de foc. Sabien que una sola víctima mortal donaria al conflicte una categoria superior i generaria una resposta social, mediàtica i diplomàtica de conseqüències imprevisibles.
La massiva persecució judicial d'aquests darrers tres anys i mig busca sobretot l'efecte dissuasiu (chilling effect, en diuen ara). La presó castiga a qui la pateix i al seu entorn immediat i serveix també d'advertència a la resta, però genera molta resposta i solidaritat. Hi ha, en canvi, altres formes de repressió igualment duríssimes, capaces també de destrossar la vida de la gent i d'acollonir als que temen ser els següents, però que generen molta menys visibilitat i repercussió social. La més habitual, d'aquestes formes de repressió dures per dintre toves per fora, és l'econòmica, especialment aclaparadora en una societat hiper-mercantilitzada com la nostra. Imposar centenars de multes per participar en manifestacions o en suposats desordres públics (moltes d'aquestes sancions les han imposat els Mossos, ja ho dic jo abans que m'ho retreguin). Distorsionar el delicte de malversació, que arreu està pensat per persones que en exercici del seu càrrec s'omplen les butxaques o les dels seus familiars o amics, per incloure-hi activitats perfectament legals però que un jutge, a posteriori i en base a criteris ideològics!, considera que no es podien portar a terme. I finalment l'actuació d'un organisme estrictament administratiu però altament polititzat (els seus membres els escullen els partits espanyols majoritaris al Congrés) com el Tribunal de Comptes, que actua com a justícia paral·lela -i en molts casos duplicada!-reclamant milions d'euros a funcionaris i alts càrrecs de la Generalitat per haver fet una feina que els havien encarregat, que ningú els va dir mai que no podien fer i que és perfectament anàloga a la que es fa des d'altres institucions públiques.
Un escàndol, que destrossa el concepte de separació de poders i d'estat de dret. Pura voluntat d'escanyar que a qui més mal fa -apart de les víctimes directes- és als que encara pensem que cal trobar una solució enraonada al conflicte polític català.
