Aquests dies s’ha fet viral un vídeo on dissabte al vespre, al mig de la festa, una jove amb un got a la mà deia «Madrid es una puta vergüenza, esto no es libertad, esto es una puta anarquía», una petita dosi de seny dins d’un ambient de follia. Una altra dosi de seny, la posava una altra jove independentista, a Twitter escrivint «el que estem vivint aquests dies és fruit de massa anys d’alimentar un relat segons el qual fer efectiva la independència és qüestió de voluntat i possible a curt termini». El tuit venia a propòsit de les reaccions al «trencament de les negociacions» entre els dos partits majoritaris de l’independentisme.

Ens volen fer creure que les diferències entre ells són insalvables. La lògica ens diu que es posaran d’acord, no poden fer res més, però aquests dies no paro de repetir a tot aquell que em pregunta que en política els accidents existeixen, i tant forçar les coses al final hi pot haver sorpreses. Uns i altres donen per fet que les bases ratificaran l’acord, i tots donen per suposat que les CUO votaran el seu acord, sigui quin sigui. Se’ls acaba el temps i més si s’ha de consultar, atès que un resultat desfavorable els obligaria a modificar, encara que sigui semànticament l’acord.

De moment, l’únic que tenen a favor és l’àrbitre, que està esperant que li diguin que poden començar, la resta se’ls està complicant. Sembla que la nostra democràcia, que aquesta sí que és d’alta qualitat, al qui ha guanyat les eleccions no se’l deixa ni explicar la seva proposta, mentre l’alternativa és fallida. Per acabar-ho d’amanir, els Comuns s’ofereixen a salvar el país fent govern juntament amb Esquerra i les CUP. I per més conya demanen al guanyador que per responsabilitat els voti i es quedi fora. Des de l’òptica dels Comuns, pel bé del país, el lògic seria demanar a ERC que parlés amb els socialistes per intentar arribar a un acord. Vist des de lluny tot sembla fanfàrria per si es produeix l’accident i l’onze de juliol hem de tornar a votar.

M’hi jugo un pèsol a que no serà així. Tindrem acord entre els dos grans de l’independentisme. Queda clar que no saben què volen fer, que no són capaços de conviure i que un i altre es fan d’oposició, però també és clar que no s’arriscaran a perdre el poder. Per altra banda, què diran als seus electors, si amb el 52% dels vots emesos no han estat capaços de posar-se d’acord, quan ho faran? En el supòsit que en unes noves eleccions Junts quedés davant d’Esquerra, sota quin argument els demanaria el vot que ara els nega? Algú es pot creure que Junqueras i Sànchez, que comparteixen presó, ho podran permetre?

Dit tot això, què falta per a l’acord? Personalment no tinc cap dubte que el detall final passa perquè Aragonès vagi a Waterloo, amb les càmeres de TV3 al darrere, a retre vassallatge a Puigdemont. Ho farà? Dependrà de si Junqueras vol acceptar una altra humiliació... i en van... Però quina alternativa té? Pactar amb els socialistes, no, són el dimoni!