Ara que estem en plena campanya de la renda, és un bon moment per reflexionar sobre quant aportem els ciutadans a l’Estat i quant en rebem (aquí parlo d’«Estat» i d’«impostos» en un sentit ampli). Calcular quant paguem d’impostos en el conjunt d’un any no és una cosa senzilla, ja que cal sumar diverses coses. D’una banda, allò que paguem en concepte d’IRPF (que, en el cas dels assalariats, com que es va descomptant cada mes de la nòmina, passa més desapercebut). D’altre cantó, s’hi ha de sumar –si escau– les cotitzacions socials (la seguretat social). A més, s’hi han d’afegir totes les taxes, contribucions especials i altres impostos (IBI, patrimoni, successions i donacions…) que hem hagut d’entomar. I, finalment, no ens hem d’oblidar del que abonem cada vegada que fem una compra –des de l’IVA fins als impostos especials als combustibles, l’aigua, l’electricitat, l’alcohol o el tabac.

Avui m’he entretingut fent aquesta mena de càlculs, i arribo a la conclusió que em passo gairebé cinc mesos de l’any treballant per a l’Estat. Dit d’una altra manera, tot just ara estic començant a ingressar per a mi. Davant d’això, em pregunto: pago massa, massa poc o el que és just? I la resposta és: depèn de com es miri.

D’entrada, m’haig de fixar en allò que rebo de l’Estat en forma de serveis i prestacions públiques. Per aquest cantó, el meu balanç no és concloent: per exemple, estic satisfet amb les carreteres i el sistema de transport públic que està a la meva disposició, però en canvi no estic tan content amb els serveis sanitaris (malgrat els bons professionals, els seus retards i limitacions eren excessius ja abans de la covid). O soc conscient que –a Catalunya– gaudeixo d’uns mitjans de comunicació públics dignes, i que periòdicament es recullen les escombraries i es netegen els carrers, però per contra no em convenç la lentitud de la Justícia o el fet d’estar pagant un bon sou a jutges que fan de polítics o milionàries indemnitzacions a empreses amb massa poder.

D’altra banda, però, també haig d’examinar allò que, amb els meus impostos, l’Estat fa en benefici del conjunt de la comunitat: des de les pensions (tot i que els pensionistes ja hi hagin contribuït amb tota una vida de treball i cotitzacions) fins a l’ensenyament. L’altra cara de la moneda, però, és tot allò que l’Estat hauria de fer i no fa, com ara, de veritat, fomentar la cultura, recolzar l’emprenedoria o sostenir les persones dependents.

Arribats a aquí, la meva conclusió és que, amb els diners que l’Estat em detreu, es podrien fer més i millors coses. Entre prioritats discutibles, ineficiències de funcionament i omissions criticables, no veig que l’Estat estigui creant el valor públic que es podria i caldria generar amb els meus impostos. En resum, crec que estic fent un esforç fiscal notable, i no em sento prou satisfet del retorn global que en percebo. En conseqüència, reclamo que els administradors dels pressupostos públics ho facin millor. Sobretot, davant el que ens ve al damunt els propers anys.